La independència, per a la Setmana dels Tres Dijous
La proposta estrella —o estrellada, depèn de com es miri— del congrés nacional que dissabte passat va celebrar ERC a Lleida ha estat que per aconseguir la independència resulta imprescindible un referèndum pactat amb l’Estat,
és a dir, amb Espanya, on, a més, per guanyar caldrà una participació com a mínim del 50% de l’electorat i un 55% de vots afirmatius favorables a la independència; en el cas d’assolir aquesta victòria, caldria encetar un procés inicialment de negociació de bona fe i d’igual a igual entre els governs català i espanyol, amb mediació europea i internacional per arribar a la República Catalana independent. Fins ací, doncs, cap novetat ni cap sorpresa perquè, amb una tenacitat i una insistència dignes de molt millor causa, això mateix ho ha estat dient i repetint la cúpula directiva d’ERC durant els darrers cinc anys de neoautonomisme que hem d’anar aguantant tant si ens agrada com si no. Constatar que si un 54’9% dels votants es pronunciés per la independència això no seria suficient per marxar d’Espanya i que condicionar la validesa del referèndum a una participació del 50% afavoriria els espanyolistes perquè així no anant a votar podrien aprofitar-se dels abstencionistes són qüestions més aviat secundàries. La mare dels ous és que si el referèndum ha de ser acordat, llavors, quan les autoritats catalanes en demanin la celebració, a Madrid hi responen dient que ni parlar-ne, o ni tan sols es dignen a contestar, i ací s’acaba la història fins que arribi la Setmana dels Tres Dijous, tant si els que manen a Espanya són els de PSOE amb l’ajuda d’Unidas Podemos com si són el PP en coalició amb Vox. Espanya no acceptarà mai la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya perquè si ho fes, el problema seria no pas que la constitució parteix de la indissoluble unitat de la nació espanyola, sinó que llavors tothom, tant dins com fora de les seves fronteres, li podria dir que això mateix ho hauria pogut fer l’1 d’octubre del 2017 i problemes que ens hauríem estalviat tots plegats, tant els uns com els altres. Així doncs, si a finals del segle xix, a Cuba haguessin partit de la base que la independència només es podia aconseguir amb un referèndum pactat amb l’estat, a hores d’ara l’illa caribenya seria una comunitat autònoma espanyola, i a Madrid els diputats independentistes cubans es dedicarien a donar suport al govern de Pedro Sánchez a canvi de res només perquè els del PP i Vox són una colla de fatxes. Certament, el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 va celebrar-se en unes condicions del tot anòmales però això va ser, com pot recordar-ho tothom, perquè el desplegament policial que va ordenar el govern espanyol tenia l’encàrrec no pas de mantenir l’ordre i assegurar que no hi hagués incidències en les votacions sinó d’anar a estomacar i agredir de mala manera la gent que pretenia anar a votar. Va ser Espanya qui va fer mans i mànigues per impedir el referèndum; en conseqüència, la proposta d’un nou referèndum hauria de sortir d’Espanya i hauria de ser la part catalana la que decidís si la proposta ofereix prou garanties com per poder prendre-se-la seriosament. Per més, doncs, que ERC —i també Junts i la CUP— no ho vulguin entendre o simplement facin l’orni, no té sentit que els independentistes proposin un nou referèndum.
Els delegats d’ERC reunits al pavelló número 4 de la Fira de Lleida van posicionar-se majoritàriament en contra de la construcció del Quart Cinturó al Vallès i l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, dos projectes que defineixen com a anacrònics i imposats per l’estat espanyol, i que posen d’exemple de propostes de qui fa una mala gestió. En contra d’això, proposen: “Una mobilitat sostenible, inclusiva, eficient i interconnectada començant per millorar la xarxa ferroviària del país connectant i ampliant línies de tren, coordinant el servei ferroviari amb les línies d’autobús allà on no arriba la xarxa ferroviària i amb les xarxes de carrils bici a les ciutats.”. No crec que això hagi de ser un obstacle gaire seriós perquè Pere Aragonès negociï amb Salvador Illa l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat a canvi de la construcció de la B40. Evidentment, anant de bracet amb el PSC, de la independència ens en podem oblidar ara, el Quart Cinturó, l’ampliació de l’Aeroport del Prat i la construcció a dojo de casinos i hotels per així passar de ser un país industrial a un de turístic de cambrers i netejadors fixos discontinus, tot això segur que ho tindrem; llàstima però que els jocs olímpics d’hivern al Pirineu fessin figa.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)