cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Xavier Deulonder i Camins

Ací no s’ha acabat res

El ministre Félix Bolaños sosté que la tensió de Catalunya amb la resta d’Espanya ja és història perquè el procés independentista fa tant de temps que s’ha acabat que, excepte els quatre caps calents de sempre, la immensa majoria dels catalans ni tan sols se’n recorden.

Segurament, els dirigents polítics i militars espanyols de finals del segle xix deurien afirmar unes coses semblants sobre Cuba després de la signatura de la Pau de Zanjón el 1878 en què, després de deu anys de guerra, els independentistes cubans capitularen davant les forces espanyoles sense haver aconseguit cap de les seves reivindicacions; vés qui ho havia de dir aleshores que un dia Cuba esdevindria independent. Si hi afegim que Pedro Sánchez atribueix la suposada pacificació de Catalunya a la seva sagaç, astuta i eixerida acció política —lògicament, una acció genial que cap altre polític espanyol és capaç d’emular— llavors no ens costa gaire comprendre que la cimera hispanofrancesa del proper dijous dia 19 se celebri a Barcelona. Si la ciutat designada per acollir aquest magne esdeveniment diplomàtic, en què a més d’Espanya hi participa una de les principals potències europees, hagués estat Saragossa, Javier Lambán, el president de l’Aragó, hauria pogut refregar per la cara a Pedro Sánchez les concessions que, segons aquest baró territorial del PSOE i alguns dels seus correligionaris, ha fet als independentistes catalans, una mena de gentussa fastigosa que, per anar bé, haurien d’estar tots, des del primer fins a l’últim, tancats a la masmorra més llòbrega que pugui haver-hi arreu d’Espanya, carregats de cadenes i grillons i sotmesos a un estricte règim de pa i aigua. A Barcelona, en canvi, Pere Aragonès té les seves coses, però segur que no mostrarà pas cap mena d’actitud hostil envers Pedro Sánchez ni encara que les reunions de la taula de diàleg quedin ajornades fins a la Setmana dels Tres Dijous o, en el millor dels casos, fins al dia 30 del mes que ve. Naturalment, es tracta de mobilitzar-se i sortir al carrer per aconseguir que Pedro Sánchez tingui ocasió de comprovar per si mateix que, per més que digui Félix Bolaños, a Barcelona l’ambient polític i social no ha canviat gaire d’ençà del consell de ministre del 21 de desembre del 2018 que va celebrar a la Llotja de Mar i no per res sinó perquè el problema encetat amb la repressió espanyola contra el referèndum de l’1 d’octubre no es resol pas amb una taula de diàleg que és una pura comèdia, amb els indults dels dirigents polítics, que deixen de banda la multitud de represaliats amb causes judicials obertes arran del procés, i amb una reforma del codi penal espanyol que continua considerant delictiva la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i que, segons Pedro Sánchez mateix, ha de servir per facilitar l’extradició a Espanya del president Carles Puigdemont.

Al seu Mil nou-cents vuitanta-quatre, George Orwell va imaginar que un dels mètodes del règim totalitari del Gran Germà per controlar la societat fóra la “pensadoble” és a dir, induir la gent a acceptar com a vertaderes dues afirmacions malgrat que la seva incompatibilitat resultés tan òbvia que fins i tot un nen petit pogués adonar-se que l’una es contradeia amb l’altra. Un exemple força proper de “pensadoble” ens l’ha proporcional la consellera d’Acció Exterior, Meritxell Serret, a qui li sembla del tot lògic i coherent que, d’una banda, ERC participi en les accions de protesta contra la cimera hispanofrancesa i de l’altra, que Pere Aragonès prengui part en la reunió entre Pedro Sánchez i Emmanuel Macron. Dit això, a les manifestacions i als actes de protesta tothom hi és benvingut i si algú no raona d’una manera coherent és el seu problema. D’altra banda, què hi ha de fer Pere Aragonès a la reunió de Barcelona si ell no passa de ser el president d’una comunitat autònoma espanyola mentre que Pedro Sánchez és cap de govern i Emmanuel Macron cap d’estat? Que hi pugui parlar i negociar al mateix nivell que els altres dos no seria lògic de cap de les maneres; a més, mentre Catalunya formi part d’Espanya, l’amfitrió d’una reunió diplomàtica que pugui tenir lloc a Barcelona sempre serà el representant espanyol ja sigui el president del govern o el rei. Pere Aragonès, doncs, sembla voler reprendre l’engany pujolista de fer-nos creure que, malgrat no ser un estat, Catalunya pot actuar com si ho fos. A veure si en la propera cimera de Barcelona, el president de la República Catalana fa realment d’amfitrió als mandataris de dos països veïns: Espanya i França.

Naturalment, a Emmanuel Macron se li hauria d’exigir la reobertura de tots els passos fronterers a Catalunya com també comunicar-li el malestar que genera la persecució insidiosa del prefecte dels Pyrénées Orientales contra els consistoris nord-catalans on es fa servir el català en les deliberacions del ple, expressar-li el disgust que causa l’oposició de Louis Aliot a l’obertura per la Bressola d’un liceu en català a l’antic convent de Santa Clara del Vernet o la desídia de l’administració francesa a l’hora de fileres bilingües a les escoles de la Catalunya Nord.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal