Santa Clara del Vernet.
Des de fa cinc anys, a Catalunya no queda més remei que patir cada dia la grisor desesperant del neoautonomisme,
una mena de boira espessa que només podrem escampar si trobem forces per lluitar contra uns polítics mediocres del tot disposats a fer mans i mànigues per aconseguir una desmobilització total de la societat que esborri per sempre més el record dels bons temps de la revolució dels somriures i de la il·lusió que ens va semblar tenir a la punta dels dits. Després de la Transició, va venir el desencís perquè els partits majoritaris de l’esquerra —el PSOE, el PSC, el PCE i el PSUC— van dedicar-se a liquidar tots els moviments de reivindicació social que qüestionessin el nou sistema, però almenys s’havia aconseguit l’amnistia, la democràcia i el retorn de l’autonomia, mentre que ara, volen que ens en tornem a casa sense haver aconseguit res d’allò que s’ha reclamat durant el darrer decenni i esdevinguem una mena d’espectadors passius de l’espectacle depriment que és Espanya amb la seva monarquia grotesca acompanyada d’uns jutges i uns polítics que ja no saben per quin mar naveguen, suposant és clar que mai ho hagin sabut. Lògicament, en una situació així només podem consolar-nos recordant que pitjor s’ho van passar els que van haver d’entomar tres anys de guerra civil i quaranta més de franquisme o dos anys de govern de Vichy i tres més d’ocupació nazi.
Tanmateix, l’any 2022 no ha volgut acomiadar-se sense deixar-nos una alegria, una fita que podrem recordar com una important passa endavant en la lluita per la llengua. El Tribunal de Montpeller ha desestimat el recurs que, en nom del consistori de Perpinyà, Louis Aliot havia interposat contra l’adquisició de l’antic convent de Santa Clara per l’Escola Bressola; així doncs, a la capital del Rosselló podrà haver-hi per fi una cosa que no hi hauria hagut de faltar mai: un liceu on la llengua vehicular de l’ensenyament sigui el català, idioma que, recordem-ho, fins ara fa uns setanta anys era el que tothom parlava a Perpinyà. Vés qui ho havia de dir als que el 1976 aprofitaren un garatge per organitzar la primera escola bressola de Perpinyà i del conjunt de la Catalunya Nord. Com sabem, el Rassemblement National (RN), partit que dirigeix el govern municipal perpinyanès gràcies en gran part als que en la segona volta de les darreres eleccions municipals no van prendre’s la molèstia d’anar a votar perquè, al capdavall, tots els polítics són igual, fa bandera d’abocar pel broc gros el discurs nacional franco-francès, en la seva versió més agressiva, rància i tronada presentant-lo, a més, com una mena de panacea útil per resoldre tots els problemes socials; falta veure, doncs, quina una se n’empescarà ara Louis Aliot per continuar posant pals a les rodes a la ingent tasca de la recuperació de l’ús del català a la Catalunya Nord perquè algú amb ambicions a remenar les cireres a París —òbviament l’únic lloc de França on hi ha cireres per remenar— no pot donar-se per vençut al primer combat i la lluita, tenaç, contínua i sense treva, per esborrar el català del mapa nord-català va començar el 1659 i continuarà fins que la frontera entre Catalunya i França torni a passar pel Massís de les Corberes. La Catalunya Nord no hi va guanyar res quan Jean Castex va passar del consistori de Prada al Palau de Matignon, però el dia que hi arribi Louis Aliot, ja ens podrem calçar, i encara sort que no arribi a l’Elisi. Ara bé, no es tracta només del RN. A hores d’ara, encara no he vist Francis Daspe, el cap visible de La France Insoumise (LFI) a la Catalunya Nord —o bé en aquest cas escauria més aviat dir al departament dels Pyrénées Orientales— fent cap mena de declaració a favor de la Bressola en el conflicte que l’ha enfrontat amb el consistori de Perpinyà per l’adquisició de l’antic convent de Santa Clara. LFI, un partit ecosocialista situat dins de l’esquerra radical, es presenta com l’antítesi del RN però, segons sembla, en certes coses no li representa cap problema coincidir del tot amb els plantejaments de l’extrema dreta xenòfoba, racista i neofeixista, més que res perquè el discurs nacional franco-francès també forma part del seu ideari. Fet i fet, ja sabem que qui va tenir la gosadia de riure-se’n davant de tothom de l’accent llenguadocià d’una periodista tolosana va ser Jean-Luc Mélenchon però no pas Éric Zemmour. Segurament, doncs, ja ens va be que algú com Daspe no digui res sobre el liceu que la Bressola pretén obrir al barri del Vernet.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)