Després de la manifestació de dimarts passat
Òbviament, en una ciutat com Barcelona no es pot dir pas que una manifestació hagi estat massiva si l’assistència s’hi valora en unes deu mil persones; ara bé, déu-n’hi-do la gent que va acudir dimarts passat a la manifestació convocada per l’ANC.
Segur que de tots els actes polítics que es van organitzar a Barcelona el 6 de desembre —Dia de la Constitució espanyola, no ho oblidem— aquest deuria ser el més concorregut. La manifestació de la Diada d’enguany no va ser, ni de bon tros, tan multitudinària com les dels bons temps de la revolució dels somriures, però encara hi va anar força gent. I aquesta és la tònica en què ara per ara ens hem de moure. La tasca de desmobilització duta a terme al llarg dels darrers cinc anys per les direccions dels partits nominalment independentistes ha fet força forat però no pas prou com per aconseguir que la capacitat de mobilització de l’independentisme torni als nivells anteriors al 2010, quan la manifestació de la Diada era un acte testimonial, és a dir, una pura i simple nota de color perquè només aplegava uns quants milers de persones i encara gràcies.
L’ANC va convocar la manifestació del dia 6 en protesta contra les mesures de criminalització de les mobilitzacions populars i de la protesta social que, amb el suport d’Unides Podem, el govern del PSOE vol fer aprovar en contrapartida a derogar el delicte de sedició, però en les intervencions dels oradors a l’acte de la plaça de Sant Jaume, celebrat al final de la manifestació, i en els crits que se sentien dels manifestants, es feia evident que hi havia d’altres qüestions tan importants o potser encara més que aquesta. En temps de la revolució dels somriures, ni als més hiperventilats se’ls acudia cridar a les manifestacions que Artur Mas o Carles Puigdemont haguessin de dimitir, mentre que dimarts passat si es cridava el nom de Pere Aragonès era per demanar-li que plegués, igual com es reivindicava Carles Puigdemont com el legítim president de Catalunya. Una altra cosa impròpia dels “bons temps”, però que també es va veure en la darrera manifestació de la Diada, van ser els xiulets i els insults a ERC, un partit que, recordem-ho, en principi està a les antípodes de Ciutadans, el PP i Vox. D’altra banda, els oradors, molts d’ells represaliats arran de la seva participació en mobilitzacions independentistes, van posar el dit a la nafra assenyalant com, en gairebé tots els casos, la Generalitat s’havia personat a les causes obertes contra ells, però no pas per defensar-los sinó per actuar com a acusació particular, una cosa que segurament fóra lògica si el partit al govern de la institució fos, per exemple, Ciutadans. I compte que, com molt bé van assenyalar-ho els oradors, aquesta política s’havia seguit a l’època en què la Generalitat la governaven conjuntament ERC i Junts; no ve pas d’ara, doncs, que si Pere Aragonès pot continuar de president de la Generalitat és gràcies al suport cada vegada més descarat del PSC. En resum, la Generalitat hauria d’estar instal·lada al balneari Vichy catalán, perquè en realitat no és pas res més que un govern col·laboracionista; que en prenguin nota, doncs, els qui acusen als manifestants de l’ANC d’equivocar-se d’adversari. Hi ha, per tant, una clara consciència que la primera etapa del full de ruta cap a la independència passa, necessàriament, per enviar cap a casa els actuals dirigents d’ERC, Junts i la CUP, perquè mentre siguin ells els que continuïn remenant les cireres, Espanya no necessita pas amoïnar-se per Catalunya i pot, doncs, donar per superat l’ensurt del 2017, quan es va veure venir a sobre un altre “desastre” com el de 1898 amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines, més que res perquè resulta molt raonable sospitar que els indults als dirigents polítics empresonats es van concedir a canvi de fer bondat i tornar a la via autonòmica de sempre.
No sé pas quin futur tindrà Acord per la Independència, l’entitat impulsada per cinc col·lectius: la patronal Anem per Feina, el grup Donec Perficiam, Unitat per la Independència, NetInformacio i Representants de Catalunya; ara bé, és indiscutible que la idea de presentar a les eleccions una candidatura independentista amb gent aliena als partits de sempre s’inscriu dins de l’esperit de la manifestació del passat dia 6.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)