Sobre el procés independentista
Després de l’aplicació de l’article 155 no es van convocar manifestacions en defensa de la República Catalana votada al Parlament per evitar que la fúria repressiva espanyola, aleshores del tot desfermada, pogués arribar a provocar morts.
En principi, això no era pas cap problema perquè significava, únicament, que, després de les eleccions convocades pel govern espanyol per al 21 de desembre del 2017 es reprendria la lluita; unes setmanes d’aturada no venien pas d’aquí. Els resultats de les eleccions permetien investir de nou Carles Puigdemont, el qual tornaria a nomenar els consellers destituïts en virtut del 155, amb l’òbvia excepció, hem de suposar-ho, de Santi Vila. Aleshores, però, Puigdemont ja era a l’exili i la justícia espanyola no tenia cap intenció de permetre-li tornar; per tant la seva no hauria estat una investidura normal i corrent. D’altra banda, el nomenament del president de la Generalitat de Catalunya és un procés que comença amb la votació del candidat al Parlament i acaba amb la publicació al Boletín Oficial del Estado (BOE) del decret de nomenament signat pel rei; en conseqüència, si a les autoritats espanyoles no els semblava correcte que Puigdemont tornés a ser president de la Generalitat, el BOE no publicaria mai el decret nomenant-lo i, doncs, si més no oficialment, no podria ser pas president. Com és natural, si el parlament elegit el desembre del 2017 hagués votat la investidura de Carles Puigdemont, això hauria significat una voluntat de continuar l’enfrontament amb l’Estat, iniciat amb el referèndum de l’1 d’octubre; Espanya no hauria reconegut Puigdemont com a president i, doncs, s’hauria mantingut vigent la situació creada pel 155 en què els ministres del govern espanyol feien alhora de consellers de la Generalitat, però i què? Certament, mentre va estar la Generalitat intervinguda, el govern espanyol va enviar una part de la col·lecció del Museu d’Art de Lleida a l’Aragó, però, en l’ambient d’efervescència que hi havia aleshores, no crec pas que s’haguessin atrevit a tancar TV3 o a fer-la emetre en castellà ni tampoc a decretar la fi de la immersió lingüística escolar. Si tres mesos després de la constitució del Parlament, les autoritats espanyoles haguessin considerat que no sent vàlida la investidura de Puigdemont calia dissoldre la cambra catalana i convocar noves eleccions, llavors s’haurien trobat amb la continuació de la crisi institucional i costa una mica d’imaginar que haguessin pogut aguantar aquesta situació durant cinc anys. Tanmateix, com sabem, les coses no van anar així perquè després del 21-D els dirigents polítics independentistes estaven disposats a lluitar però no pas per fer efectiva la República votada el 2017 sinó per recuperar la Generalitat, d’ací que s’optés per elegir un nou president que, lògicament, havia de ser algú que a Madrid trobessin acceptable. Llavors, com és evident, la posició de Puigdemont va quedar afeblida perquè si a Barcelona hi havia un president de la Generalitat, això era que ell ja no ocupava el càrrec. Així doncs, el 2018 va començar el procés de retorn a l’autonomia, amb el peix al cove i tot allò que ja coneixem.
Si la via escocesa o quebequesa hagués funcionat, llavors en el cas d’una victòria de la independència en un referèndum, que Espanya hauria reconegut com a legal, s’haurien iniciat les negociacions per constituir el nou estat català i, lògicament, els qui haurien pres part en les converses, tant per la banda espanyola com per la catalana, haurien estat els dirigents polítics. Ara bé, en la situació real provocada per Espanya el 2017, avançar cap a la independència significava, necessàriament, mobilitzar la gent perquè sortís al carrer cosa que, com és lògic, hauria tret protagonisme a les cúpules dels partits, les quals, doncs, degueren considerar que si el procés independentista no el podien dirigir elles, més valia plegar el ram i tornar a l’autonomia. El procés es presentava com un fet sorgit des de baix, és a dir, que no era pas que els polítics haguessin decidit que calia anar cap a la independència sinó que era la gent la que sortint al carrer demanava la República Catalana, i, per això, els polítics havien de seguir la gent, tal com es va veure en la conversió a l’independentisme d’Artur Mas, algú que, fins aleshores, no tenia més raó de ser que la de continuar la política de Jordi Pujol. A més, es parlava de revolució democràtica, és a dir, que la República Catalana seria segurament l’ocasió d’aconseguir retallar el poder i els privilegis que s’atorguen els dirigents polítics. Evidentment, si, a base de mobilització popular s’hagués aconseguit la independència, llavors tots aquests fets s’haurien hagut de tenir en compte i, per això, el 2018, les cúpules d’ERC i del PDECAT van estimar-se més aturar la marxa.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)