El mundial de la vergonya
M’agradaria fer boicot al Mundial de Qatar però no puc, de cap manera; com que no sóc pas aficionat al futbol, els partits ja no me’ls miro mai, siguin de la competició que siguin i es juguin on es juguin.
El meu és, doncs, un cas del tot diferent al d’Éric Cantona, ex-jugador de l’Olympique de Marsella, del Manchester United i de la selecció francesa, considerat un dels millors futbolistes del segle xx, que ha manifestat públicament la seva intenció d’ignorar del tot els partits d’aquest mundial. Igual com d’altres països musulmans, el Qatar es regeix per la xaria o llei islàmica i, per això, hi està prohibit terminantment importar-hi productes derivats del porc. En conseqüència, els jugadors de la selecció espanyola hauran de renunciar als pernils ibèrics que sempre s’emporten a les competicions per fer-se’n uns bons àpats, que, segons els nutricionistes, els han de servir per mantenir-se en forma. D’altra banda, els aficionats al vi, a la cervesa i a d’altres begudes similars que acudeixin al mundial hauran de vigilar que no els agafi la síndrome d’abstinència. No em sap gens de greu; el 2010, quan la FIFA va decidir quin país havia d’organitzar els mundials del 2022, que al Qatar tenen les seves lleis i costums ja se sabia, i al món hi ha molts països en què tothom pot menjar del que li sembli sense que ningú s’hi fiqui. A part del consum de carn de porc i de begudes alcohòliques, la xaria també prohibeix l’homosexualitat, la pràctica del sexe fora del matrimoni i, sobretot, que les dones puguin viure en peu d’igualtat amb els homes sense cap mena de discriminació. Shakira ha anunciat que no pensa pas actuar al Qatar; evidentment, suposo que, segons la xaria, les seves coreografies deuen ser una indecència blasfema i, com és lògic, no sóc pas capaç d’imaginar-me-la ballant el waka waka amb burca. Ara bé, per estrany que pugui semblar, la xaria no és pas l’únic problema dels mundials d’enguany. Igual com en d’altres països rics d’Aràbia, al Qatar, la mà d’obra està formada en la seva immensa majoria per treballadors immigrants del sud-est asiàtic sotmesos a unes condicions d’explotació properes a l’esclavitud en què, a més de rebre uns salaris irrisoris per jornades laborals de setze hores diàries —i això encara suposant que els arribin a cobrar— s’ignora qualsevol mesura de seguretat en el treball i d’higiene laboral; per això, en la construcció dels estadis on s’han de disputar els partits hi ha mort una quantitat ingent de treballadors. Cal suposar que això també ho devia saber el gran nombre de persones que, aquests dies, a Barcelona, al xamfrà dels carrers Tamarit i comte d’Urgell, situats a prop del mercat de Sant Antoni, s’hi han congregat frisoses d’intercanviar cromos dels jugadors de les seleccions del mundial, i sobretot, per aconseguir-ne de Messi i de Ronaldo; l’aglomeració, formada per famílies senceres i parelles de diferents edats i perfils, era tal que arribava fins a la Ronda de Sant Antoni, cosa que, com és lògic, ha provocat les queixes d’alguns veïns. Naturalment, de cromos dels treballadors morts en la construcció dels estadis no se’n fan pas i també és molt previsible que no n’hi hagués gaire demanda.
Ben mirat, que l’actual edició dels mundials de futbol s’organitzi al Qatar no té pas res de sorprenent ni d’extravagant. Els mundials de 1978 van celebrar-se a l’Argentina, sotmesa aleshores a la dictadura del general Videla; òbviament, per més aficionats al futbol que poguessin ser, les desenes de milers de desapareguts després d’haver estat torturats i assassinats per les forces del règim de la junta militar no van poder anar a veure els partits. Encara me’n recordo d’haver vist, en aquella època, cartells enganxats pels carrers de Barcelona amb el lema “No volem futbol enmig de camps de concentració”. Videla, que, com a president de l’Argentina, va lliurar la copa a la selecció guanyadora del mundial de 1978, que precisament va ser la del país amfitrió, va acabar els seus dies tancat a la presó, condemnat a cadena perpètua pels seus crims contra la humanitat. D’altra banda, quan va decidir-se que els mundials de 1982 s’havien de fer a Espanya, encara hi estava vigent el franquisme.
Tot això dels drets humans, la xaria i els treballadors morts en la construcció dels estadis són romanços perquè només importa, per al conjunt dels aficionats, veure els partits i per als dirigents de la FIFA i del Qatar embutxacar-se una colla de milions. Molt bé, però llavors no ens queixem ni fem escarafalls en veure com va el món. Malgrat tot hi ha una esperança. Com sabem, els països àrabs són rics no pas per haver desenvolupat una indústria amb una tecnologia punta sinó només per disposar d’immensos jaciments de petroli; per això, si d’ací unes dècades, o uns anys, als països desenvolupats els cotxes passen a funcionar sense petroli, perquè fossin elèctrics o anessin amb hidrogen, el Qatar, l’Aràbia Saudita i els països del voltant s’arruïnaran del tot i perdran el seu poder; aleshores, com que aquests emirats subvencionen grups gihadistes i també la construcció de mesquites arreu del món, tots els problemes que ara causa l’Islam s’acabaran de cop, d’avui per demà com aquell qui diu.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)