De dissabte a divendres
A principis de novembre, uns quants dies després de la castanyada i de Tots Sants, vénen els actes de commemoració —no pas de celebració, evidentment— de l’aniversari del nefast Tractat dels Pirineus, signat, com sabem, el 7 de novembre de 1659 a l’illa dels Faisans;
aquest illot fluvial del riu Bidasoa té el legítim dret de considerar-se el bressol de Le Pays Catalan, perquè fou allà on va néixer aquesta versió de Catalunya castrada pel domini franco-francès. En el moment de les negociacions d’aquest acord entre Espanya i França, el domini francès sobre Catalunya abastava des de Salses fins a la Seu d’Urgell, Ripoll, Cadaqués i Roses; les coses, doncs, haurien pogut anar encara pitjor de com van anar, que ja és dir, i aleshores Le Pays Catalan fóra una mica més extens. Com que la Catalunya Nord està situada a la perifèria no ja de França sinó del desert francès mateix, cosa que converteix els nord-catalans en ciutadans de segona o de tercera categoria dins de de la République Française, la llista dels greuges a assenyalar durant la manifestació que, cada any des de 1984, es fa a Perpinyà el dissabte anterior al 7 de novembre, sempre és més llarga que un dia sense pa. Enguany, però, els que estaven més d’actualitat eren la croada del prefecte dels Pyrénées Orientales contra els consistoris d’Elna (Rosselló) i dels Banys d’Arles (Vallespir) per haver admès formalment l’ús del català en les reunions dels seus plens —una decisió incomprensible i intolerable per a qualsevol cap hexagonal benpensant— i el tancament dels passos fronterers del Coll de Banyuls i del Coll de la Manrella, cosa que dificulta el trànsit entre poblacions catalanes veïnes —Rabós (Alt Empordà) i Banyuls de la Marenda (Rosselló) en un cas, i Agullana (Alt Empordà) i Morellàs (Vallespir), en l’altre— habitades per gent que, com és natural, no té cap culpa de què decidissin o deixessin de decidir els diplomàtics espanyols i francesos reunits el 1659 a l’illa dels Faisans, sense el reconeixement de les institucions catalanes que no van admetre mai el Tractat dels Pirineus. Lògicament, la manifestació de Perpinyà és també l’ocasió d’assenyalar un fet que no ve pas d’ara sinó de sempre: la manca de ganes de l’administració franco-francesa de voler satisfer la demanda existent a la Catalunya Nord d’ensenyament escolar en català.
Divendres que ve s’esdevindrà, molt em temo, no pas una commemoració sinó una celebració pel broc gros de l’aniversari de l’armistici de l’11 de novembre de 1918 que significà la fi dels combats a les trinxeres de la I Guerra Mundial, i, sobretot, perquè aquest és el detall més important de tots, la victòria de França a la guerra. L’escena serà, lògicament, la de sempre: els elegits locals i departamentals ben empolainats i lluint amb orgull la banda amb la insígnia tricolor col·locats en perfecta formació davant del monument als “Morts pour la France” pronunciant, en to greu i solemne com si fossin sacerdots oficiant una cerimònia religiosa, els mateixos recitals de bestieses de cada any. Segur que si comparem els parlaments de Louis Aliot o de qualsevol altre elegit del RN amb els que puguin fer els elegits dels partits “de sempre”, incloent-hi els de “La France insoumise”, ens resultarà molt difícil trobar-hi cap mena de diferència perquè tots seran igual de rònecs i de tronats. Si com diuen alguns, els nord-catalans són francesos perquè en la guerra de 1914-1918 van decidir ser-ho, a la vista està què en van treure: una llista interminable de morts immolats a l’escorxador de les trinxeres i res més, a part, naturalment, de la passejada triomfal per Alsàcia i Lorena que van fer el president Henri Poincaré i el primer ministre Georges Clemenceau per celebrar el seu grandiós triomf. Com és obvi, el tètric espectacle del Dia de l’Armistici s’anirà repetint any rere any fins que arribi un dia en què el catalanisme esdevingui la força hegemònica en la vida política de la Catalunya Nord. Llavors, hi haurà uns elegits que no celebraran pas els morts dels monuments com a heroics patriotes “Morts pour la France” sinó que els recordaran com a víctimes d’una guerra dirigida per uns polítics i militars que no valoraven gens la vida dels homes obligats a marxar al front sota l’amenaça de ser afusellats si s’hi negaven i que, sobretot, reivindicaran els veritables herois catalans de la Gran Guerra: els desertors.
Louis Aliot s’ha hagut de quedar amb les ganes de presidir el RN; en la mesura que pugui dificultar la seva reelecció al capdavant del govern municipal de Perpinyà, hem de considerar aquest fet una bona notícia. De moment, es podrà consolar del fracàs anant-se’n a passejar per la plaça de Pierre Sergent, sempre i quan, és clar, no s’hi trobi ningú a qui li repugni donar a una via pública el nom d’un personatge com aquest.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)