Ja en fa quaranta anys
El 1970, quan les autoritats educatives franceses van decidir que a Perpinyà hi havia d’haver universitat, primer supeditada a la de Montpeller i, a partir de 1979, ja independent, no se li va acudir a ningú establir-hi una llicenciatura de català.
Així doncs, per aconseguir una cosa que, en una altra mena de circumstàncies històriques, tothom hauria vist tan òbvia i natural que hauria resultat inconcebible que no es fes, va caldre moure’s. Primer, la universitat mateixa va adreçar una petició al ministeri d’ensenyament, rebutjada suposem que per tot una sèrie de raons només comprensibles per a qui tingui el cap hexagonal; com tothom sap, França té raons que la raó no entén, afortunadament per a la raó. El 1982, però, la Federació d’Entitats Catalanes de la Catalunya del Nord va aconseguir la creació del primer cicle universitari de català, definit, però, com a llengua viva estrangera. Llengua viva, naturalment, malgrat els esforços combinats duts a terme per França i Espanya durant els darrers segles, però això d’estrangera, a Perpinyà no sembla gaire lògic; una altra cosa seria, és clar, a Narbona, Montpeller o París.
Aleshores, doncs, es va poder posar la llavor del que ara és l’Institut Francocatalà Transfronterer, equivalent a una facultat de la Universitat de Perpinyà on a banda de la llicenciatura i el doctorat, s’hi imparteixen màsters i d’altres estudis. Segons ho explica el geògraf Joan Becat, l’artífex de la gran fita de 1982, en les negociacions amb el govern francès van comptar amb el suport del senador i president del Consell General dels Pyrénées Orientales, Guiu Malé (1930-1987), i del govern andorrà, que van facilitar negociacions directes amb els gabinets de Pierre Mauroy —primer ministre (1981-1984)—, del ministre d’Educació, Alain Savary, i dels consellers del mateix president François Mitterrand al Palau de l’Elisi. Naturalment, per més que la constitució de 1978 digui que les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya, és a dir les llengües que s’hi parlin a part del castellà, sigui un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció, al govern espanyol, això del català a Perpinyà l’agafava molt de lluny i, doncs, no se li va acudir a ningú que hi hagués d’intervenir; a més, ja prou feina tenien els polítics espanyols d’aleshores intentant fer triomfar el secessionisme lingüístic blaver al País Valencià i gonella a les Illes, o fent que a la Televisió Espanyola s’hi emetés un programa titulat 300 millones, que es referia a la xifra de parlants del castellà a tot arreu del món, és a dir, comptant-hi els habitants dels països de l’antiga Amèrica espanyola. D’altra banda, hem de suposar que, el 1982, la Generalitat de Catalunya, amb només dos anys de funcionament normal, encara deuria estar en rodatge; potser, amb una visita a París, Jordi Pujol hauria aconseguit calmar els neguits de les altes esferes de l’Elisi i de Matignon fent-los veure que l’existència d’una llicenciatura de català a la Universitat de Perpinyà no havia de significar pas que la Generalitat plantegés la revisió del Tractat dels Pirineus. Com podem veure, que els territoris situats al sud del Massís de les Corberes, encabits dins del departament dels Pyrénées Orientales, no són pas ben bé França ho entenen millor a París que no pas a Perpinyà o a Barcelona. Joan Becat també explica que la història de la llicenciatura ha estat la de quatre dècades de lluita constant contra la mateixa Universitat de Perpinyà que no ha acceptat mai de debò l’existència d’un departament de català i sempre hi ha anat posant traves. En fi, si els reis de Mallorques alcessin el cap, oi?
Certament, l’Institut Francocatalà i les altres institucions aplegades a la Casa dels Països Catalans —l’Associació per a l'ensenyament del català (APLEC), la delegació de l'IEC a Perpinyà, l’associació de l'UCE a Catalunya Nord, l'AFECT (Associació formativa de l'espai català transfronterer)— no podran pas revertir per si soles la situació creada arran de la pèrdua de la transmissió generacional del català a la Catalunya Nord, és a dir, el mal costum iniciat ara fa ja uns setanta anys, de parlar als fills en francès, però la feina de totes aquestes entitats ajudarà a mantenir les bases que en algun moment, per desgràcia llunyà, podran permetre recuperar la plenitud de l’ús social del català a la que ara és la zona francesa de Catalunya.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)