cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Xavier Deulonder i Camins

Divisió a l’independentisme

Tal com va veure’s d’una manera del tot nítida en l’acte de commemoració de l’1 d’octubre de dissabte passat a l’Arc de Triomf de Barcelona, l’independentisme està profundament dividit, però no pas entre seguidors dels diferents partits —Junts, ERC i la CUP—

sinó entre una base disposada a mobilitzar-se, tal com va fer-ho acudint aquest dissabte a l’acte de l’Arc de Triomf i, ara fa unes setmanes, a la manifestació de la Diada, i uns dirigents polítics que fan servir la independència només com a reclam electoral però que, a l’hora de la veritat, es dediquen a menar una política de gestió del tot autonomista de qui dia passa any empeny; en conseqüència, de fer efectiva la República votada el 2017 ja se’n parlarà quan arribi la Setmana dels Tres Dijous perquè ací cal preocupar-se del peix al cove i de res més, tal com es feia en els bons temps de Jordi Pujol. A les darreres eleccions, va fracassar estrepitosament el projecte autonomista del Partit Nacionalista Català (PNC), impulsat per Marta Pascal que, segurament, a més de ser-ne dirigent i fundadora n’era també l’única militant; ara bé, en realitat, Junts i ERC fan a la Generalitat la mateixa política que hi faria el PNC; per tant, les coses no anirien gaire diferent de com van si al lloc de Pere Aragonès hi fos Marta Pascal, i d’ací plora la criatura. Com és lògic, els votants dels partits independentistes tenen motius més que sobrats per estar empipats com una mona, més que res perquè ells van votar Junts, ERC i la CUP però no pas el PNC. Carme Forcadell va fer una molt bona tasca com a presidenta de l’ANC i també al capdavant del Parlament de Catalunya; tanmateix, després de l’1 d’octubre, quan el jutge espanyol la va citar a declarar, s’hi va presentar mostrant-hi una actitud del tot dòcil i submisa. Naturalment, també hauria pogut decidir continuar la lluita marxant a l’exili, però, en declaracions d’aquella època, es pot veure com prioritzava un fet personal —poder estar amb els seus néts— a un altre de nacional: el combat per la independència de Catalunya. Si va estar-se uns quants anys tancada, va ser, només, perquè va tenir la mala sort que el jutge que li va prendre declaració li decretés presó provisional sense fiança. Els xiulets, les esbroncades, les cremades en efígie i les exigències de dimissió demostren que entre la base independentista va estenent-se cada vegada més la idea que el primer punt del full de ruta cap a la independència ha de ser, necessàriament, enviar cap a casa tots els dirigents polítics que el 2017 no van estar disposats a lluitar per fer efectiva la República i que, durant els darrers cinc anys, no han fet res més que autonomisme. Amb aquesta gent, no es pot anar enlloc perquè no estan a l’alçada de la tasca que han de fer, que no és pas la de gestionar la Generalitat. Pere Aragonès —el president de la Generalitat de Catalunya— va proposar com a mitjà per assolir la independència un acord de claredat amb el govern espanyol, malgrat que la lliçó dels fets del 2017 és, per desgràcia, del tot clara: per aconseguir la independència, tot allò que no sigui votar una declaració unilateral al Parlament i fer sortir la gent al carrer a enfrontar-se a la repressió espanyola —exposant-se, doncs, a patir-ne les conseqüències físiques— és una pura i simple xerrameca que només serveix per perdre el temps. Tant si és bona com si és dolenta, la via canadenca no és pas un model vàlid per la molt simple i senzilla raó que a Espanya de convocar un referèndum d’independència a Catalunya o on sigui no en volen ni sentir parlar. Les crítiques de Junts i la CUP a ERC estarien del tot justificades, si no fos, és clar, perquè no es tracta pas de discutir si s’accepta o no la via unilateral sinó de comprendre, i, doncs, dir-ho explícitament i sense embuts, que, amb un estat com Espanya, la via unilateral és l’única possible; millor que no fos així, però la realitat és com és i prou.

En resum, doncs, si Simón Bolívar hagués fet com fan els dirigents independentistes catalans d’avui dia, podem estar del tot segurs que a hores d’ara l’Amèrica del Sud encara fóra espanyola. O és que algú és capaç d’imaginar-se una taula de diàleg entre Bolívar i els governs de Ferran VII? Ara fa uns deu anys, el principal problema de l’independentisme semblava ser el de trobar qui pogués dirigir-lo. D’una banda, CiU era el partit autonomista de sempre i no semblava que els hereus de Pujol poguessin estar disposats a trencar amb la política que havien menat durant trenta anys, i de l’altra, ERC havia perdut tota la credibilitat com a partit independentista embarcant-se en els tripartits de Maragall i Montilla; al final, va acabar sortint la classe política que ens va dur a l’1 d’octubre. Doncs ara, vist com han anat les coses des del 2017, necessitem formar una nova direcció política de l’independentisme.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal