Elna
Elna va ser saquejada per les tropes franceses en dues ocasions; la primera el 1285 perquè no va acceptar l’ordre donada per Jaume II de Mallorques de deixar passar els exèrcits que Felip III de França enviava a atacar Catalunya,
i la segona el 1474, quan la ciutat va alçar-se contra la cessió dels Comtats de Rosselló i Cerdanya a Lluís XI de França que Joan II d’Aragó havia hagut d’acceptar per la força. A més, a finals de 1597, arran de les devastadores incursions franceses als Comtats, els canonges d’Elna van fugir de la catedral i s’instal·laren a Perpinyà. Vistos aquests precedents, doncs, la decisió del prefecte dels Pyrénées Orientales de denunciar als tribunals d’afers contenciosos administratius el consistori d’Elna per permetre als seus regidors expressar-se en català als plens municipals sembla voler fer bona la dita que la història sempre es repeteix.
Hi havia un temps, no pas tan llunyà com ens voldrien fer creure, en què a tots els consistoris de la Catalunya Nord, els regidors i batlles parlaven habitualment en català al ple municipal tot i que si calia alçar-ne acta, el document escrit es redactava, tal com era preceptiu, en francès. Aleshores, per més que tinguessin el cap completament hexagonal i, per exemple, celebressin amb una profunda i sincera devoció franco-francesa la festa del 14 de Juliol, el Dia de l’Armistici, etc., etc., als elegits encara els sortia espontàniament parlar en català i, doncs, establir que als plens municipals només es podia parlar en francès hauria pertorbat seriosament l’acció de tots els consistoris catalans. Com sabem, però, aquest món va començar a acabar-se ara ja fa més de seixanta anys i, per això, actualment, que un regidor parli en català en un ple municipal pot veure’s com un caprici personal o una actitud reivindicativa; es comprèn, doncs, que el passat 19 de gener la decisió del tinent d’alcalde d’Elna Pere Manzanares de fer en català la seva intervenció al ple fes que dos regidors de l’oposició marxessin empipats com una mona i els faltés temps d’anar a posar una denúncia a cal prefecte, o que per l’abril la moció de reconèixer el dret de fer servir el català als membres del consell municipal d’Elna no s’aprovés per unanimitat perquè cinc regidors hi van votar en contra. França, doncs, assaboreix la victòria que va aconseguir en el seu dia quan a la Catalunya Nord es va trencar la transmissió generacional del català. D’altra banda, si el curs de la història n’hagués estat un altre, a Elna, i a tot un seguit de poblacions catalanes, el francès seria, sense discussió possible, una llengua estrangera i a tothom li semblaria inconcebible que en un consistori de Catalunya s’hi fes servir una llengua que no fos el català. Certament, les disquisicions contrafactuals no porten enlloc, però a vegades pot convenir tenir-les presents; al capdavall tots sabem com és que avui dia el francès és oficial a Cervera de la Marenda i el castellà ho és a Portbou. Per cert, què passaria si algú denunciés al prefecte dels Pyrénées Orientales que al consistori de Puigcerdà no hi ha cap regidor que als plens parli en francès?
Segons es dedueix de l’escrit de la seva denúncia al tribunals, el prefecte considera l’ús del català en un ple municipal un element susceptible de malmetre els principis fonamentals de la República. Salta a la vista, en primer lloc, que es tracta no pas de la República que es va reclamar el passat 11 de setembre a Barcelona, sinó de la République és la que, com a digna hereva i successora de la monarquia de Lluís XIV, malda per eradicar el català de la Catalunya Nord, un territori que també condemna a l’empobriment per estar lluny de París, l’únic centre de poder de França, la qual ja sigui amb l’ensenya de la flor de lis o amb la bandera tricolor és la que és i prou. Naturalment, si l’ús del català sacseja els principis fonamentals de la République, raó de més per parlar-hi sempre, a tot arreu i amb tothom, principalment als plens municipals. A més, aquesta setmana mateix hem tingut ocasió de veure com la decisió de Louis Aliot d’homenatjar la trista memòria de Pierre Sergent (1926-1992), antic cap del Front National a la Catalunya Nord i, sobretot, còmplice dels intents colpistes del general Maurice Challe com també un dels dirigents del grup terrorista Organisation de l'armée secrète (OAS), no es contradiu pas amb els principis fonamentals de la République; fet i fet, els colpistes d’Alger de 1961 defensaven que la Mediterrània és al mig de França igual com el Sena passa pel mig de París; lluitaven, doncs, per la République. D’altra banda, la decisió del consistori d’Elna pertorba també “la jerarquia entre llengua oficial i llengües regionals”; queda clar, doncs, quin valor hem de donar a l’esmena constitucional que defineix les llengües regionals com a patrimoni de França; òbviament si llengua oficial i llengües regionals es presenten com si fossin dos termes antitètics que s’excloguessin mútuament, això és que l’oficialitat de les llengües regionals va per llarg, excepte, tal com ens ho podem figurar, en el cas de la llengua regional de l’Île-de-France que d’oficial ja ho és, massa i tot.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)