cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

Xavier Deulonder i Camins

El full de ruta cap a la independència

Durant la Revolució dels Somriures, aquell meravellós quinquenni en què tot era il·lusió, alegria i esperança, ens vam mentalitzar tots que aconseguir la independència era una cosa tan senzilla com convocar un referèndum i, en cas de guanyar-lo, iniciar les negociacions amb Espanya per constituir la nova República Catalana; al capdavall, així és com s’havia fet al Quebec i Escòcia.

Els senyals que, des del primer moment, ens van enviar des d’Espanya indicaven clarament el contrari, però no en vam voler fer cas; per més que diguessin alguns casposos rancis, a l’hora de la veritat Espanya no gosaria anar en contra de la voluntat democràtica del poble català, més que res perquè Europa no li ho permetria pas. Segurament, aquesta mena d’autoengany col·lectiu va servir per engrescar la gent en el projecte independentista i per a alguna cosa més també, però a la tardor del 2017 va passar, simplement, que la realitat és molt tossuda i, per això, se surt sempre amb la seva. Per més que ens poséssim a creure’ns-ho com si fos una mena de dogma de fe, Espanya no és pas un estat com el Canadà o el Regne Unit. I així estem.

Ens agradi o no, la lliçó de l’1 d’octubre i del curs posterior dels esdeveniments és molt simple i senzilla: a Catalunya, full de ruta cap a la independència només n’hi ha un, que és votar al Parlament la Declaració d’Independència i, davant de la del tot previsible resposta repressiva espanyola, sortir la gent al carrer a defensar les institucions de la novella república, una cosa, doncs, que tant es pot fer al segon semestre del 2023 com demà mateix, i que s’hauria hagut de fer a finals d’octubre del 2017. I si gràcies a Europa aconseguim que els efectius policials espanyols enviats a Catalunya carreguin contra la gent només amb pilotes de goma i d’altre tipus de material antidisturbis convencional, tot això que haurem guanyat. Evidentment, en aquests enfrontaments al carrer és gairebé segur que hi haurà ferits i, potser, algun mort i tot, i això ho dic sent conscient que els morts que acostuma a haver-hi als accidents de trànsit o en algun tipus de catàstrofe no passen de ser una simple xifra estadística, excepte, com és lògic, per als familiars directes de les víctimes mortals. Tots recordem aquella campanya de seguretat viària on es preguntava a algú si li semblaria bé que el balanç morts a les carreteres d’aquell any fos només de tres persones i, acte seguit de la previsible resposta afirmativa, li passaven un vídeo on sortien tres persones de la seva família. D’altra banda, un altre risc que hem d’assumir és que després de tots els enfrontaments, sigui Espanya qui controli la situació, però, ens hi posem com ens hi posem, continua vigent que el 2017 ens van deixar molt clar quin era l’únic camí possible i real cap a la independència de Catalunya. Naturalment, si aquesta situació d’enfrontament directe volem defugir-la perquè no estem pas disposats a assumir-ne el cost, el més important dels quals seria, com és obvi, el dels ferits i morts, no passa res, només que hem de ser conscients que, en la situació real i present, això significa renunciar a aconseguir la independència. Si al segle xix, a Cuba emprendre una guerra per aconseguir la independència i alliberar-se d’Espanya no ho haguessin vist clar o no n’haguessin tingut ganes, avui dia Cuba fóra una més de les comunitats autònomes espanyoles i el món no estaria pas pitjor de com està ara. O si volem posar un exemple bastant més proper en el temps, a Ucraïna, davant de la invasió russa dirigida per Vladimir Putin, el president Volodymyr Zelenskyy hauria pogut rendir-se immediatament, donar ordre a la població de no fer cap acte de resistència als ocupants i una guerra que ens hauríem estalviat. Suposo que qui més qui menys deu tenir present que si ara fa a la vora ja de cinquanta anys, es va aconseguir, amb totes les limitacions que es vulgui, l’Amnistia, la Llibertat i l’Estatut d’Autonomia va ser únicament perquè molta gent no es va quedar a casa sinó que va sortir al carrer, bo i entendre que això significava tenir moltes possibilitats d’acabar corrent davant dels grisos i, en cas de mala sort, ser conduït a la prefectura de Via Laietana on, com tothom sap, no és pas veritat que s’hi maltractés o, menys encara, s’hi torturés ningú. Naturalment, també necessitem una classe política disposada no pas a gestionar les conselleries de la Generalitat, sinó a dirigir el procés cap a la independència, sabent, com és molt natural perquè ara fa cinc anys vam perdre la innocència, que si l’intent fracassa, llavors caldrà fugir a l’exili per no haver d’anar a la presó, cosa que, lògicament, significarà perdre la poltrona de la Generalitat.

Avui també hauria pogut parlar de la manifestació que hi ha hagut a Barcelona per exigir que el castellà sigui llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya i en contra, doncs, de la immersió lingüística en català, però com que no han passat de ser-ne gairebé tres milers, m’ha semblat que no valia la pena.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal