Va haver-n’hi 700.000
Abans del 2017, es remarcava que el procés independentista era un fenomen polític que anava de baix a dalt,
és a dir, no era pas que l’haguessin orquestrat les cúpules dirigents dels partits sinó que havia sorgit d’entre la gent d’una manera espontània; per tant, va estar completament fora de lloc l’esbroncada que el 2012 va engegar al plau de la Zarzuela el rei Joan Carles I al president Artur Mas tirant-li en cara haver tret la gent a manifestar-se per la Diada. Doncs bé, en la Diada d’enguany hem tingut una prova concloent de l’origen del moviment independentista. La lògica del govern de Pere Aragonès, format, no podem oblidar-ho, per dos partits que, si més no de cara a la galeria, es diuen independentistes, portava que a la manifestació de la Diada hi anessin només els quatre hiperventilats de sempre, és a dir, els que ja hi acudien abans del 2012, quan la manifestació independentista de la tarda de la Diada era un fet anecdòtic que no mereixia gaire atenció, perquè, com és lògic, quina importància ha de tenir a Barcelona una manifestació de cinc mil o set mil persones? D’altra banda, si en una situació de desencís i de desorientació, motivat, principalment, per l’actuació dels dirigents polítics independentistes durant els darrers cinc anys, set-centes mil persones van sortir al carrer a cridar independència, això ens demostra a les clares que l’independentisme no es pot liquidar ni amb la repressió d’Espanya ni amb la claudicació neoautonomista dels governs de la Generalitat. Com és sabut, la manifestació del milió de la Diada de 1977 va servir per fer veure a Adolfo Suárez que el seu projecte polític estava condemnat al fracàs si no concedia l’autonomia a Catalunya.
La resposta espanyola a la manifestació d’ahir, ja ens la podem figurar: tant el PSOE com el PP confien que si la situació tornés a estar a punt d’escapar-se’ls de les mans com el 2017, la solució fóra tan simple i senzilla com uns quants cops de porra, l’article 155 i deixar els dirigents independentistes amb la total llibertat de triar entre presó o exili. Ja sabem, doncs, per què no podem continuar creient que la independència de Catalunya serà la revolució dels somriures. I a l’entorn de Pere Aragonès, com deuen estar valorant la manifestació de la Diada? S’ho mirin com s’ho mirin, set-centes mil persones van sortir al carrer a Barcelona per afirmar clarament que no es creuen pas l’ensarronada de la taula de diàleg i per bescantar la deriva autonomista que entre els partits independentistes, sobretot, sembla encarnar ERC. Òbviament, Pere Aragonès la va encertar de ple dient que no tenia sentit la seva assistència a una manifestació feta contra ell i la política del seu govern. Temps era temps, a la manifestació independentista de la Diada també s’escarnia Jordi Pujol i tot allò que ell i els seus governs representaven, però aleshores, com tothom recorda, era somiar despert creure’s que a la manifestació poguessin assistir-hi més de deu mil persones (tres mil segons la Guàrdia Urbana).
L’avís de Dolors Feliu, presidenta de l’ANC, que si els partits independentistes no es replantegen les seves línies polítiques, l’ANC impulsarà una llista cívica a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, recull el sentir dels manifestants de la Diada que la independència només serà possible un cop s’hagin enviat cap a casa les persones que ara remenen les cireres a l’independentisme institucional. S’espera aconseguir, doncs, que la deriva neoautonomista de Junts, ERC i la CUP no duri més enllà del final de la present legislatura catalana.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)