cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

Xavier Deulonder i Camins

Potser encara és massa d’hora

Arribarà mai el dia en què Emmanuel Macron, o bé potser algun possible successor seu, demanarà perdó per la política d’erradicació de les llengües regionals que els diferents governs francesos, fossin de la mena que fossin, han menat des de fa segles?

Es formularà mai una condemna clara i inequívoca dels informes que l’abbé Grégoire adreçà el 1794 a la Convenció Nacional demanant com es podia fer per aconseguir la desaparició dels diferents “patois”, paraula despectiva amb què designava el català, l’occità, el cors, l’alemany, el bretó, el basc i l’arpità? Algun president francès es dignarà a desplaçar-se fins a Perpinyà a demanar perdó per l’edicte que Lluís XIV va promulgar el 2 d’abril de 1700 prohibint l’ús del català en la documentació oficial de la Catalunya Nord, aleshores province du Roussillon? Considerarà mai França una vergonya l’escola laica, gratuïta, obligatòria i hexagonal de Jules Ferry? Aquestes preguntes vénen a tomb després que, el passat 17 de juliol, en escaure-se’n el vuitantè aniversari, el president Macron blasmés, amb total rotunditat, la batuda del Velòdrom d’Hivern és a dir, la reclusió en aquesta instal·lació esportiva d’un bon nombre de jueus parisencs per lliurar-los als nazis, una acció perpetrada exclusivament per francesos —funcionaris del Règim de Vichy— sense participació de cap alemany. D’altra banda, el febrer del 2017, quan encara no era president sinó només candidat a l’elecció presidencial, en un acte que va fer a Alger, Macron va definir el colonialisme com a pràctica criminal.

Fixem-nos, però, en un detall. Aviat farà vuitanta anys de la caiguda del Règim de Vichy i, a hores d’ara, ni tan sols a Éric Zemmour se li acut reivindicar-lo ni, menys encara, proclamar-se’n hereu o continuador, com també, per sort, ja fa unes quantes dècades que del gloriós imperi colonial francès, amb la seva Àfrica Occidental Francesa o la seva Indochine, ja no se’n canta ni gall ni gallina. I compte, Macron es va referir només al colonialisme mentre que no va dir res del neo-colonialisme, és a dir, de les contínues intervencions militars franceses a l’Àfrica. D’altra banda, qui més qui menys sap per quina raó François Mitterrand no hauria pogut pronunciar mai cap condemna del colonialisme francès i menys encara a Algèria. D’ací deduïm que l’hora de demanar perdó per la persecució de les llengües regionals només arribarà quan realment hagin desaparegut del tot, és a dir, el dia en què siguin només els historiadors i els filòlegs —i els arqueòlegs, ja posats— els que sàpiguen que abans a Perpinyà no s’hi parlava pas en francès sinó en català. Lògicament, si França admetés que ha fet mal fet de pretendre uniformitzar els seus ciutadans imposant el francès, que, com sabem, no és pas res més que la llengua regional de l’Île-de-France, a tot arreu el seu territori en detriment de les diferents llengües de cada lloc, llavors tot un seguit d’entitats i de col·lectius se sentirien legitimats per exigir al govern francès l’adopció de mesures no ja per permetre la supervivència de les llengües regionals, és a dir, que continuïn fent la viu-viu en un medi hostil relegades sempre a una posició secundària gairebé folklòrica, sinó per revertir la uniformització lingüística franco-francesa. Seria algú capaç d’imaginar-se que al departament de Pyrénées Orientales, totes les escoles públiques fessin servir com a llengua vehicular exclusivament el català? Si ara fa cent anys, que al Rosselló tothom parlés en català no impedia pas que l’escola s’hi fes únicament en francès, avui dia el predomini absolut del francès als carrers de Perpinyà i de totes les viles i pobles de la Catalunya Nord no seria pas un obstacle per fer-hi l’escola només en català.

Demanarà mai França perdó per haver-se passat quatre anys, des de 1914 fins 1918, enviant joves a l’escorxador de les trinxeres? Si ho fes, tota la macabra comèdia en què els elegits, siguin del partit que siguin, participen cada any pel Dia de l’Armistici ja no podria continuar fent-se i precisament el mite dels “Morts pour la France” és un dels puntals del discurs nacional franco-francès. D’altra banda, Henri Poincaré i Georges Clemenceau perdrien automàticament la condició de grans homes de la història de França, com també a Ribesaltes passarien a avergonyir-se de ser el poble natal del mariscal Joffre. No em sé imaginar, doncs, Macron, o qualsevol altre president francès, admetent públicament que l’annexió d’Alsàcia i Lorena no valia pas la vida d’un sol dels soldats francesos morts a les trinxeres.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal