cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

Xavier Deulonder i Camins

Acords de truc a l’embut

La consellera de Presidència de la Generalitat de Catalunya Laura Vilagrà no ha precisat quines seran les reformes legislatives que s’impulsaran per aplicar els acords de la taula de diàleg sobre desjudicialització de la política, mentre que el ministre de la presidència espanyol Félix Bolaños ha deixat clar que l’acord sobre desjudicialització implica emmotllar l’activitat política i institucional al marc democràtic vigent

que, tal com ens ho podem figurar, es deu referir a la Constitució de 1978 i a la legislació que se’n deriva. Cal, doncs, segons el ministre, renunciar a les accions que treguin l’acció política fora de les regles del joc i, a més, les institucions públiques han de preservar l’interès general dels ciutadans. Evidentment, d’aturar les causes judicials contra els independentistes o de reformar el delicte de sedició, res de res.

Que les institucions públiques hagin de preservar l’interès general dels ciutadans, ja em sembla bé; vaja, per què hi deuen ser si no. Tanmateix, si la política està judicialitzada és, simplement, perquè a diferència de com passa al Regne Unit o al Canadà, a Espanya es considera delictiu convocar un referèndum d’autodeterminació en què la gent pugui decidir lliurement el destí del seu país o del seu territori. Ara fa cinquanta anys, la política també ho estava de judicialitzada més que res perquè, aleshores, qui intentava organitzar un partit polític al marge de Falange Española Tradicionalista y de las JONS l’enviaven de dret a declarar davant d’un organisme judicial com era el Tribunal de Orden Público (TOP), i ací pot venir a tomb recordar les cent tretze persones detingudes el 28 d’octubre de 1973 perquè eren membres de l’Assemblea de Catalunya. Molta gent va creure’s que amb la Transició Democràtica dels anys 1977-1982 s’acabaria per sempre més la judicialització de la política i, per això, no s’esperava ningú que la resposta espanyola al procés independentista català fos la que ha acabat sent. Cal cenyir-se al marc democràtic vigent; per tant, com que la Constitució de 1978 proclama en el seu article 2 que es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, de tot això de l’autodeterminació i del dret a decidir ja ens em podem acomiadar per sempre més; la implementació de la República Catalana votada pel Parlament de Catalunya el 27 d’octubre del 2017 queda ajornada, doncs, fins a la Setmana dels Tres Dijous. L’acció política i institucional s’ha de desenvolupar dins de les regles del joc que, naturalment, són les que dicta Espanya i, com és lògic, no podem cometre pas la impertinència de discutir si aquestes regles del joc són o no democràtiques sinó que ens hi hem de sotmetre i prou. D’altra banda, el ministre Bolaños s’ha conjurat per evitar, per a sempre més, “l’enfrontament estèril entre una part de Catalunya que intenta d’imposar els seus postulats sobre l’altra” i ací que una de les dues parts representi la majoria de la societat catalana no hi fa res, sobretot perquè qui acaba imposant els seus postulats a Catalunya sempre és Espanya, excepte a la Catalunya Nord que és França.

Bolaños també ha manifestat que l’acord a què s’ha arribat sobre la protecció del català pretén reconèixer la diversitat lingüística de l’estat com una riquesa. Si fos honest, hauria de reconèixer que aquesta no és pas una idea gaire original; al capdavall, la constitució mateixa de 1978 ja ho estableix que La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección, cosa que en els darrers quaranta anys ja hem pogut veure que té el mateix valor pràctic que aquella esmena constitucional que presenta els llengües regionals com a patrimoni cultural de la nació francesa. Segons Bolaños, “el català és una llengua espanyola i com a tal és un deure del govern impulsar-la i defensar-la”; d’una banda, si el català és una llengua espanyola llavors també deu ser una llengua francesa, andorrana i italiana; de l’altra banda, el problema sempre és el mateix: el català és una llengua espanyola mentre que el castellà és la llengua espanyola i per això l’estat no la protegeix ni la defensa sinó que la imposa i prou. En matèria d’educació, Bolaños ha defensat la llei d’usos lingüístics que va aprovar fa poques setmanes el Parlament de Catalunya; per tant, si la defensa un ministre espanyol ja ens en podem fer pagues de la total ineficàcia. Demanar incloure l’ús del català al Parlament Europeu no està pas malament, però és que en el seu dia això ja ho va prometre José Luis Rodríguez Zapatero, és a dir, el senyor aquell que va ser president del govern espanyol abans que vingués Mariano Rajoy i quan a França encara hi havia de president Jacques Chirac.

En fi, qui cregui que els acords de la Taula de Diàleg són de truc a l’embut farà molt ben fet de sortir a manifestar-se per la Diada.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal