Trenta anys dels Jocs Olímpics
A diferència de com va passar ara fa cinc anys amb les noces de plata de la gesta olímpica, les celebracions del trentenari han estat més aviat discretes i sense gaire soroll.
Potser ho ha fet que hem viscut un lustre molt intens. El juliol del 2017, encara no havíem perdut la innocència; ens podíem creure que, en el pitjor —però també més probable— dels casos, el govern espanyol ignoraria els resultats del referèndum d’autodeterminació que hi havia convocat per a l’1 d’octubre, però no podia preveure pas ningú l’embat de fúria espanyola que ens tocaria patir aquella tardor o si no a veure qui era capaç d’imaginar-se el president de la Generalitat i una part dels consellers a l’exili i els altres membres del govern tancats a la presó, i això per no parlar de la llenya que la policia espanyola va repartir amb gust i ganes durant el dia de les votacions. En les fotografies d’ara fa cinc anys, podem veure junts el rei Felip VI i el president Carles Puigdemont sense que la imatge ens faci mal d’ulls. Aleshores el monarca encara no havia pronunciat el seu incendiari discurs del 3 d’octubre; en honor a la veritat, però, cal admetre que si en aquelles circumstàncies hagués emès un discurs conciliador i dialogant, llavors sí que a Madrid l’haurien enviat de pet a la guillotina i segurament ara viuríem en una III República Espanyola, que seria sobretot això, espanyola, igual com francesa és una altra república que tots sabem i coneixem, principalment en una determinada part de Catalunya.
Evidentment, però, no es tractava pas de fer balanç dels darrers cinc anys sinó de celebrar els trenta anys d’en Coby, la mascota de Barcelona’92 que, segons el seu creador, Xavier Mariscal, estava dissenyada a partir de la imatge del gos d’atura català; en fi, totes les opinions són vàlides i respectables. Primer que tot, els Jocs Olímpics van ser l’origen de l’actual Barcelona turística que patim, amb els seus lloguers estratosfèrics perquè als pisos sempre surt més a compte instal·lar-hi turistes que no pas veïns, els quals, d’altra banda, també poden buscar-se la vida a l’extraradi de l’Àrea Metropolitana o més lluny i tot. Cada divendres a la tarda, el trànsit rodat al centre de Barcelona arribava al col·lapse fins que es van construir les actuals rondes; molt bé, però si les rondes realment es necessitaven, llavors s’haurien hagut de construir igualment amb jocs o sense. O és que si no s’organitza un gran esdeveniment, les necessitats de Barcelona passen a segon —o, fins i tot, tercer—terme? En el sistema econòmic espanyol, la resposta és clarament afirmativa perquè, a no ser que es doni una circumstància excepcional, les coses s’han de fer a Madrid i enlloc més; en fi què li hem d’explicar a qui conegui França? Segur que de tota la ingent quantitat de diners que es van invertir en l’Estadi Olímpic i en d’altres instal·lacions construïdes expressament per als Jocs, tant a Barcelona com a les subseus olímpiques, se n’ha tret profit? S’ha aconseguit de debò donar-hi un ús regular que les faci rendibles i en justifiqui, doncs, el cost de la construcció i el manteniment? Tothom admet que una figura clau en l’èxit de la candidatura olímpica de Barcelona va ser Joan Antoni Samaranch (1920-2010), cosa que, com és lògic, ha servit per fer-nos-en oblidar el passat franquista; evidentment, si entre 1954 i 1962 fou regidor d’esports de l’Ajuntament de Barcelona no va ser pas perquè hagués guanyat unes eleccions democràtiques on el poble hagués pogut decidir lliurement, i, a més, durant uns quants anys va ser procurador en corts o president de la Diputació provincial de Barcelona. Ara bé, quan es va començar a plantejar la possibilitats de fer unes olimpíades a Barcelona, Samaranch era el president del Comitè Olímpic Internacional (COI) i, doncs, per més barceloní —no m’atreveixo pas a dir català— que fos tenia l’obligació de mantenir-se neutral davant de les candidatures de les diferents ciutats que competien per organitzar els jocs de 1992. Llavors, agrair a Samaranch Barcelona’92 és com admetre que vaig aprovar l’examen perquè el professor era amic meu; no crec, doncs, que, en aquestes circumstàncies, Barcelona pugui estar cofoia i orgullosa que el 1986 li concedissin uns jocs olímpics. De debò que el seu projecte era millor que el de París, la rival en la competició pels jocs de 1992? Tinguem sempre present que el lema olímpic, síntesi d’allò que entenem per esportivitat i joc net, és que guanyi el millor.
Suposo, d’altra banda, que el 2034 no se li acudirà pas a ningú celebrar el trentè aniversari del Fòrum de les Cultures.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)