Es pot parlar de descolonització de Ceuta i Melilla?
Certament, si Melilla fos una ciutat marroquina més, és a dir, si arribar-hi no signifiqués pas accedir al territori d’un estat membre de la Unió Europea, no caldria posar-hi cap tanca per evitar-hi l’entrada massiva d’immigrants procedents d’arreu de l’Àfrica i, doncs, no s’hi esdevindrien fets com la matança d’unes trenta-set persones que s’hi va perpetrar ara fa uns dies;
lògicament, les autoritats d’Espanya i del Marroc no tenen cap interès a investigar-la perquè salta a la vista que, arran d’una entesa de sotamà entre Madrid i Rabat, la gendarmeria marroquina es va prestar a fer la feina bruta a la policia espanyola, la qual, d’altra banda, quan li sembla que ha de tirar pel dret hi tira i prou, tal com va passar el 2014 quan una acció de la Guàrdia Civil a la platja de Tarajal contra uns immigrants que intentaven entrar a Ceuta va deixar un balanç de quinze morts; com era de preveure, la justícia espanyola ha arxivat unes quantes vegades la causa oberta contra els agents implicats en els fets. Per tant, podríem dir que si Espanya marxés de Ceuta i Melilla, la Unió Europea deixaria de tenir una molt conflictiva frontera sud. Ara bé, si aquestes dues ciutats africanes no fossin espanyoles, els emigrants africans continuarien volent arribar a Espanya —i, doncs, a Europa— i, per això, estarien disposats a passar, fos com fos, l’Estret de Gibraltar; és a dir, el problema que ara hi ha a Ceuta i Melilla existiria igualment només que traslladat a Algesires. Al capdavall, Itàlia no posseeix cap ciutat ni cap territori al nord d’Àfrica però bé que hi arriben immigrants per via marítima i, a més, no podem oblidar que a la Unió Europea també s’hi pot anar per les illes Canàries.
Deixant ara de banda els problemes de la immigració, Ceuta i Melilla són una relíquia d’aquell gloriós imperi espanyol on no s’hi ponia mai el sol. A Espanya diuen que aquestes dues ciutats nord-africanes formen part del territori nacional espanyol, cosa que, podem intuir-ho, també es diria de Cuba, Puerto Rico i Filipines si Espanya hagués guanyat la guerra de 1898. Tanmateix, si a Ceuta i Melilla existís de debò un moviment que en reclamés la descolonització, és a dir, que hi qüestionés la sobirania d’Espanya, els mitjans de comunicació espanyols no podrien evitar pas haver de parlar-ne ni que fos per denigrar-lo i escarnir-lo. Les raons de la població magrebí d’aquestes dues ciutats resulten, però, fàcils de comprendre. Si ara, gairebé tots els magrebins, és a dir, la gran majoria de la població del Marroc, Algèria, Mauritània, Tunísia i Líbia, estan disposats a vendre’s l’ànima al dimoni per aconseguir un document que els permeti entrar a territori de la Unió Europea i moure-s’hi lliurement, uns magrebins —els de Ceuta i Melilla— que, precisament pel sol fet de ser ciutadans espanyols, ja tenen aquest document, és obvi que no voldran pas haver-lo d’estripar perquè les seves ciutats hagin deixat de ser espanyoles. D’altra banda, a Ceuta i Melilla, l’única alternativa que hi ha a la sobirania espanyola és integrar-se al Marroc, una reivindicació que el govern d’aquest país ja va plantejar en el seu moment. És indiscutible que la resposta espanyola al procés independentista català ha demostrat que, per la baixa qualitat de la seva democràcia, Espanya pot equiparar-se sense cap problema a Polònia i Hongria, les dues ovelles negres de la Unió Europea. Ara bé, si Espanya és dolenta, el Marroc és encara pitjor. A Madrid, necessiten mantenir l’aparença de ser una democràcia europea on el valor fonamental del sistema polític vigent és el respecte als drets humans, mentre que a Rabat poden permetre’s d’ignorar descaradament qualsevol noció de llibertat i de drets humans. Quan va morir el rei Hassan II (1961-1999), es va parlar que el seu fill i successor, l’actual rei Mohammed VI, emprendria l’obertura democràtica que el Marroc necessitava i des d’aleshores ençà ja veiem com continua tot plegat. No crec, doncs, que cap magrebí de Ceuta i Melilla tingui ganes de deixar de ser espanyol per passar a ser marroquí. Ara ja en fa gairebé quaranta anys, va haver-hi una onada de protestes i aldarulls en aquestes ciutats, però no era pas que volguessin la independència o la integració al Marroc sinó que demanaven a les autoritats espanyoles que els donessin sense cap mena de dilació els documents que els acreditaven com el que oficialment eren: ciutadans espanyols. No crec pas que ara les coses hagin canviat gaire.
A Europa li convindria que Ceuta i Melilla se les quedés el Marroc ja d’una vegada, com també podem suposar que per poder conservar sense problemes el domini sobre aquestes dues ciutats africanes, a Espanya no li deu quedar més remei que plegar-se a les exigències i xantatges del Marroc. Evidentment, però, no podem pas reclamar l’inici d’un procés de descolonització si això significa actuar en contra de la voluntat dels colonitzats a qui pretenem alliberar.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)