De debò que cal començar un nou cicle històric?
Es vulgui o no, la vida política catalana —i també l’espanyola— gira al voltant de l’exili de dirigents polítics de l’1 d’octubre i dels fracassos de les euroordres donades contra ells per les instàncies judicials espanyoles,
de d’altres dirigents polítics del 2017 en llibertat no pas perquè els concedissin l’amnistia que es mereixien sinó només uns indults que ara es volen revisar, de gent amb causes judicials pendents per haver participat en manifestacions i actes de protesta i, també, del trist record de les càrregues policials de l’1 d’octubre arran de les quals algunes persones van patir lesions greus com ara la pèrdua d’un ull. Estem parlant, òbviament, de tot un seguit de coses que no existirien pas si no hi hagués hagut el procés independentista, iniciat ara fa uns deu anys. Tal com estan les coses, doncs, el cicle històric o el mapa del 2017 no hi ha manera que s’exhaureixi per més que s’hi entossudeixin els dirigents d’ERC i Junts que s’han passat els darrers cinc anys fent mans i mànigues per tornar a l’autonomisme dels temps de Jordi Pujol amb el peix al cove.
Com és natural, hi ha d’altres coses a part de l’1 d’octubre. La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) sobre el 25% de castellà a les escoles estarà vigent fins que es faci efectiva la República Catalana i fins aleshores no hi haurà manera possible d’eludir-ne el compliment per més que a la Generalitat ens vulguin fer creure el contrari. El model lingüístic per aconseguir d’una vegada per sempre la normalització lingüística seria el de posar el català com a única llengua vehicular de l’ensenyament i deixar el castellà reduït a la condició de matèria optativa; si algú vol que als seus fills els ensenyin castellà a l’escola —però no pas que els ensenyin en castellà, que és una cosa molt diferent— hi té dret, exactament igual com algú que no vulgui que els ensenyin castellà sinó una altra llengua o una altra matèria, perquè de llibertat n’hi ha d’haver per a tothom. Naturalment, fins a l’adveniment de la República Catalana plantejar aquest model és fer volar coloms i, per això, mentrestant cal entretenir-se buscant fórmules com ara que el català sigui vehicular i el castellà curricular, que no volen dir res excepte que tenim uns polítics molt creatius i enginyosos. Que l’estat només executi un terç de les inversions destinades a Catalunya en els pressupostos no passaria de cap manera si l’estat en comptes d’Espanya fos la República Catalana; lògicament, si parlem d’inversions públiques estem parlant de serveis i d’infraestructures. Amb la República Catalana no es podria construir tot l’eix mediterrani però sí el tram que anés des de La Jonquera fins a Alcanar. Les escoltes il·lícites —parlant d’Espanya, els conceptes de legal o il·legal no semblen tenir gaire sentit— a dirigents polítics catalans perpetrades amb el programa Pegasus no han provocat un escàndol polític comparable amb el que es va generar als EUA amb el cas Watergate, sinó que s’hi ha mirat de tirar-hi terra i encara hi ha hagut qui ha tingut la barra de justificar-ho. Suposo que ja ens fem una idea de fins quan ens tocarà estar a la mercè del comissari Villarejo de torn, igual com també de quin serà el moment que deixarem d’haver de participar, ni que sigui per passiva, en el grotesc i lamentable espectacle dels Borbó i la seva inefable monarquia. Evidentment, si en la campanya de les properes eleccions andaluses no parlen de Cuba per a res és, únicament, perquè el 1898 va independitzar-se.
A mi, això de cicles històrics em sembla una expressió força altisonant, ampul·losa i grandiloqüent. No crec pas que a Irlanda en els anys posteriors a 1916 diguessin que el cicle de la Revolta de Pasqua s’havia exhaurit i que calia començar-ne un de nou. Simplement, després del fracàs de la insurrecció de 1916 es va continuar la lluita fins que el 1922 es va assolir l’Estat Lliure i el 1948, la República, com no m’imagino tampoc els dirigents irlandesos d’aquells temps afirmant a tort i a dret que per assolir la independència fos necessari bastir primer estructures d’estat. Per cert, algú ha aconseguit entendre a què es referien els nostres polítics quan, ara fa uns anys, parlaven d’estructures d’estat?
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)