Fins quan?
Quin sentit deu tenir el descarat retorn a l’autonomisme amb què ens castiguen els dirigents polítics d’ERC i Junts, manifestat en el pacte per la llengua amb el PSC i els Comuns, cosa que ha trencat la dinàmica dels darrers deu anys de pactar només amb independentistes?
Fins que, arran del gran èxit de la manifestació de la Diada del 2012, va convertir-se a l’independentisme, Artur Mas intentava aturar l’onada sobiranista proposant un pacte fiscal que, suposadament, hauria de solucionar els problemes financers de Catalunya; a Madrid del pacte fiscal d’Artur Mas no en van voler saber res i ara ens trobem sotmesos a l’espoli fiscal de sempre. L’amnistia significa admetre que el condemnat era innocent perquè la sentència que es va dictar contra seu era o bé injusta o bé il·legítima; es desautoritza, doncs, el tribunal que el va jutjar; per això, d’amnistia per als dirigents polítics del procés, és a dir, dels responsables d’haver organitzat les votacions de l’1 d’octubre, ni parlar-ne. Ens hem de conformar, només, amb uns indults, que simplement són un perdó que, graciosament, s’atorga a un culpable a qui se li suspèn el compliment de la pena; d’altra banda, com que ara hi ha entrat una jutgessa de tarannà conservador —i, en aquest context, conservador vol dir reaccionari—, el Tribunal Suprem es planteja de revocar els indults. En fi, a “El Procés” de Franz Kafka hi havia absolucions aparents i en la justícia espanyola hi ha indults revisables. La constitució espanyola continua basant-se en la indissoluble unitat de la nació espanyola; queda clar, doncs, que el reconeixement del dret a l’autodeterminació de Catalunya i la possibilitat de celebrar-hi un referèndum sobre la independència no arribaran fins a la setmana dels tres dijous; al capdavall, tota l’arrel del problema és la negativa d’Espanya a permetre un referèndum a Catalunya com els que van autoritzar el Canadà al Quebec i el Regne Unit a Escòcia. I si ens podíem fer la il·lusió, aplicant-nos això sí unes grans dosis d’autoengany i de tàctica de l’estruç, que a tot arreu de Catalunya la llengua vehicular de l’ensenyament escolar era el català perquè la immersió lingüística s’aplicava escrupolosament a tots els centres docents, ara ni això, perquè suposo que, per més que els nostres dirigents polítics ens vulguin amagar l’ou amb les seves reformes de la llei de política lingüística, no s’ho deu creure ningú que després de la sentència del 25% de castellà tot continuarà com abans.
Com és obvi, la gent a qui la policia espanyola va vexar i estomacar de valent i amb ganes l’1 d’octubre pel sol fet d’haver sortit a votar volia que el 2030, és a dir, tretze anys després del 2017, hi hagués una República Catalana plenament consolidada i reconeguda per la comunitat internacional. No crec, doncs, que els pugui servir de consol que el 2030 Espanya pugui organitzar uns jocs olímpics d’hivern a Barcelona. Per més que aquest sigui ara el projecte prioritari del govern de la Generalitat, no era pas per això que la gent va començar a mobilitzar-se a partir dels anys 2010-2012. Naturalment, ací estic deixant de banda els inconvenients i els perjudicis que podria ocasionar a les comarques del Pirineu la celebració d’uns jocs d’hivern, encara que els organitzés la República Catalana. En una situació com aquesta, doncs, potser la qüestió ja no és preguntar a ERC, Junts i la CUP —que, malgrat tot, per a ells també n’hi ha d’estopa— fins quan pensen estar abusant de la nostra paciència, igual com a la Roma del segle i a de J.C., Ciceró ho feia sobre Catilina, un conspirador que, amb les seves conjures, posava en perill l’estabilitat institucional de la república romana, sinó convèncer-nos que la sortida a l’atzucac autonomista només la trobarem al marge dels partits que actualment dominen l’independentisme. I ara per ara, l’ANC i el Consell per a la República semblen ser les úniques eines de què semblem disposar per evitar que el mandat de l’1 d’octubre acabi a la paperera de la història, tal com és lícit sospitar que ho vulguin alguns dels que ara remenen les cireres a la Generalitat.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)