Un espectacle lamentable i grotesc
No és pas que Joan Carles de Borbó sigui un defraudador sinó que és un dels majors fraus que coneix la història i no sols la d’Espanya sinó, potser, la del món sencer i tot.
Durant més de trenta anys, als ciutadans espanyols, concepte que, dissortadament, inclou també els catalans del Principat, els valencians, els illencs i la gent de la Franja de Ponent, se’ls va fer creure que Sa Majestat el rei Joan Carles I era un home moralment íntegre i del tot compromès amb les seves tasques i obligacions, que, a més, havia tingut un paper destacat en l’adveniment de la democràcia a Espanya després de quaranta anys de dictadura franquista; tot Espanya, doncs, estava en deute amb el rei, fins i tot els republicans perquè vés a saber què hauria pogut passar si en els moments crítics de la modèlica transició democràtica espanyola Joan Carles I no hagués estat al peu del canó. Ara bé, com sempre passa, la realitat és molt tossuda i per això, a la curta o a la llarga, acaba sortint-se amb la seva. Des que es va destapar el cas Noos, en què hi estava implicat Iñaki Urdangarin, però no pas la seva muller la infanta Cristina perquè ella de tot això no en sabia res perquè era cosa del seu marit, la imatge de la monarquia espanyola va començar a trontollar i el remat final va ser el de la cacera d’elefants a Botswana en companyia de Corinna Larsen, que ja portava un cert temps exercint de reina oficiosa d’Espanya; llavors, als cercles cortesans i de govern ho van veure clar: per salvar la monarquia calia sacrificar Joan Carles de Borbó i d’ací va venir l’abdicació del 2014. Al capdavall, millor que vingui Felip VI que no pas la III República, tal com ho deuria considerar el mateix Joan Carles, que, evidentment, sempre deu haver tingut clar que no volia acabar pas ni com el seu cunyat Constantí II de Grècia ni com el seu avi, el rei Alfons XIII.
Doncs bé, ara que la insuperable justícia espanyola ha decidit que, malgrat tot, no hi ha cap motiu per perseguir-lo, Joan Carles de Borbó ha decidit fer una visita a territori espanyol perquè, segons es veu, a Galícia feien una competició de regates; així doncs, un dia se n’anirà a Madrid a veure un partit de futbol al Bernabeu o una corrida de toros a la plaça de Las Ventas, si no és que algun potentat el convida a una cacera a la seva finca al més pur estil de “La escopeta nacional”, film amb què, el 1978, Luis García Berlanga (1921-2010) va fer una sàtira de la classe dirigent espanyola del moment, però que, tal com ens ho podem témer, encara està vigent. Com és natural, Joan Carles de Borbó sap molt bé que per Suïssa o pel Regne Unit no s’hi ha de deixar veure perquè allà hi ha una justícia que no s’està per romanços ni contemplacions. I, mentrestant, gairebé totes les televisions espanyoles transmeten l’entrada de Joan Carles de Borbó al poble gallec de Sanxenxo com si es tractés de l’arribada de l’home a la Lluna; en aquest cas, hem vist un petit pas per a l’home però un gran pas per a la corrupció i la impunitat. Segons diuen, el president de la Xunta de Galícia no ha considerat necessari desplaçar-se a Sanxenxo, on d’altra banda, no s’hi ha vist tampoc cap ministre ni cap autoritat rellevant; a veure Joan Carles, doncs, només hi han anat els incondicionals de sempre i personatges de segona o tercera fila; ben mirat, ara que ja no pot estar a la Zarzuela concedint favors és lògic que l’interès per la seva persona hagi baixat notablement. Potser d’ací quatre dies, per als joves, Joan Carles I serà una figura tan remota i llunyana com Adolfo Suárez o Leopoldo Calvo-Sotelo.
Els resultats en les darreres eleccions autonòmiques de Madrid, Andalusia i Castella i Lleó així com les perspectives per a les eleccions generals de l’any que ve indiquen clarament que la III República Espanyola ni hi és ni se l’espera; d’altra banda, instaurar una república a Espanya podria ser una bona manera de fer la revolució lampedusiana on tot canvia perquè res no canviï perquè marxarien els Borbó però es quedarien tots els que han fet possible l’actual sistema que patim; a part que caldria veure quina solució pretendria donar aquesta hipotètica Espanya republicana al problema català, més que res perquè des de fa més d’un segle a la Catalunya Nord saben perfectament què és una república, una, indivisible i hexagonal. Davant de l’espectacle de Sanxenxo, a Espanya no els queda més opció, doncs, que o aplaudir o sumir-se en l’apatia. A Catalunya, en canvi, la possibilitat d’una República Catalana és força real, llàstima però que els que haurien d’encapçalar el procés per aplicar-la estiguin per altres coses.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)