cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Xavier Deulonder i Camins

S’ha acabat la comèdia

En teoria, d’ençà de l’aprovació pel Parlament de Catalunya el 6 d’abril de 1983 de la Llei de Normalització Lingüística, a totes les escoles de Catalunya la llengua vehicular és el català; a la pràctica, però, això no ha estat mai així i,

com és lògic, és inconcebible que els alts responsables de la Generalitat no n’estiguessin al corrent. A canvi que no hi hagués protestes, es feien els ulls grossos davant dels casos de flagrant incompliment de la llei, com si admetre l’existència a Catalunya de sectors contraris al català deslegitimés el projecte de normalització lingüística; es temia que el rebuig al català pogués propiciar l’aparició a Catalunya, principalment a l’àrea metropolitana de Barcelona, d’una força política “lerrouxista”, és dir, que fes bandera de la lluita frontal contra el catalanisme; al capdavall, no es va poder evitar que, primer, sorgís Ciutadans i, després, Vox. Tanmateix, per ser honestos, cal admetre que, amb l’aplicació a la pràctica que es feia de la llei de normalització i del programa d’immersió, algun avenç es va aconseguir que no s’hauria assolit de cap manera si la llei de normalització lingüística no hagués existit; ara bé, que a Catalunya la llengua vehicular de l’ensenyament fos, de debò, el català i no pas el castellà quedava com una mena de línia a l’horitzó que, com sabem, encara que ho sembli, en realitat no s’hi pot arribar mai. Òbviament, la lògica de l’autonomisme és que tot allò que volem no ho aconseguirem pas però sempre obtindrem alguna cosa que ens servirà per avançar.

Si, dins del marc autonòmic, poder fer en català el 100% de les classes en tots els centres públics i concertats de Catalunya no es va aconseguir en els bons i vells temps de Jordi Pujol, menys s’aconseguirà ara. Certament, el 1981 van sortir amb l’estirabot del Manifiesto de los 2.300, però la resposta popular aviat va neutralitzar-lo. Durant les dues primeres dècades de l’autonomia, manifestar-se en contra del català, tal com a partir de 2006 va començar a fer-ho Ciutadans, feia fatxa; recordem que, al Parlament de Catalunya, fins i tot Aleix Vidal-Quadras, que va ser-hi diputat des de 1988 fins 1999, parlava en català, i, com és lògic, resulta impossible ser més espanyolista que l’aleshores cap visible del PP a Catalunya. A mesura que vam anar entrant al segle XXI, ens vam trobar que, de la mà de José María Aznar —president del govern espanyol 1996-2004— es va generar un nou espanyolisme; el seu punt de partida era que, des de la Transició, s’havien fet massa claudicacions envers “els nacionalismes” —el catalanisme i el basquisme— i, per això, calia reprendre el vell espanyolisme unitari i agressiu de sempre, tot i haver d’admetre el marc democràtic i constitucional de 1978; d’altra banda, a Catalunya, certs sectors espanyolistes van considerar que ja havien aguantat massa sota els governs de Jordi Pujol (1980-2003) i d’ací va venir la fundació de Ciutadans que, des de bon principi, va fer de la immersió lingüística l’objectiu a abatre. Afegim-hi el ressentiment i el revengisme generat a Espanya pel procés independentista català i, tot plegat, ens donarà com a resultat la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que obliga a fer als col·legis de Catalunya el 25% de les classes en castellà.

Les limitacions del marc autonòmic ens les demostra clarament la incapacitat, fins i tot en una conjuntura favorable com la de l’època de Jordi Pujol, d’aplicar efectivament la legislació del Parlament de Catalunya segons la qual a les escoles de Catalunya les classes es fan en català i s’ha acabat. Per tant, si ara el Parlament aprovés una llei que de debò blindés la immersió sense fer cap mena de concessió, al cap de cinc minuts hi hauria una instància judicial espanyola que la declararia inconstitucional i, d’altra banda, com és lògic, el compliment d’una sentència del TSJC no es pot eludir de cap manera. L’arrel del problema, doncs, és la mateixa de sempre: per al govern nominalment independentista de la Generalitat, organitzar uns jocs olímpics d’hivern al Pirineu resulta prioritari davant de fer efectiva la República Catalana votada el 27 d’octubre del 2017 al Parlament de Catalunya. La lluita contínua i insidiosa d’Espanya i de l’espanyolisme català contra la immersió lingüística i la normalització del català en general hauria de ser, igual com l’escàndol de Pegasus, un argument de pes per abandonar la via autonòmica i reprendre el procés independentista, però això sembla ser que ho veu tothom excepte els qui ara remenen les cireres a la Generalitat; deurà ser que ocupar una bona poltrona perjudica la vista.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal