La resposta que cal donar al Catalangate
Per desgràcia, els serveis d’intel·ligència espanyols no van comprar el programa informàtic israelià Pegasus per espiar, per exemple, el tristament cèlebre imam de Ripoll;
com veiem, hi ha coses que són molt més prioritàries. Al món civilitzat, es considera de sentit comú que les clavegueres de l’Estat només tenen raó de ser davant la inel·ludible necessitat d’haver d’enfrontar-se a gent que és evident que no jugarà mai net i creure’s que podria fer-ho seria anar amb el lliri a la mà: narcotraficants, terroristes, traficants d’armes, etc.; però a Espanya hi inclouen també la gent que es manifesta pacíficament i que pretén assolir —per via democràtica— un objectiu polític com ho és la independència de Catalunya; ens veuen, doncs, com un enemic contra el qual no s’ha d’anar amb contemplacions ni, menys encara, preocupar-se de si té cap dret que calgui respectar, tal com, per altra banda, ens ho demostren amb l’acció judicial contra els implicats en les protestes del tsunami democràtic. Mirem-nos, doncs, des de la distància tota aquesta versió maldestra i barroera del Cas Watergate, on el govern espanyol pretén presentar-se també com a víctima mentre que als EUA Richard Nixon no va intentar mai fer creure que el Partit Demòcrata també l’havia espiat a ell, i pensem què ens interessa de debò.
Si als EUA, tot l’aparell polític i judicial hagués fet costat a Nixon, els que exigien responsabilitats per les escoltes il·legals a la seu electoral del Partit Demòcrata, instal·lada a l’Hotel Watergate, s’haurien trobat anant d’una banda i de l’altra mentre tothom se’ls rifava, potser fins i tot haurien acabat sent la riota de tot el Districte Federal de Washington, però, vés per on, als EUA, tenir sentit d’estat significa veure molt clar que, en el més benèvol dels casos, Nixon havia de dimitir, mentre que la versió espanyola del sentit d’estat diu que cal destinar una part dels pressupostos a protegir Joan Carles de Borbó de qualsevol imprevist que li pugui esdevenir al seu exili daurat de Dubai. Si d’una cosa en podem estar segurs, doncs, és que ficar-se dins el laberint kafkià de la justícia i de la política espanyola si servirà no serà pas per arribar a treure l’entrellat del Catalangate sinó per complir el tràmit d’exhaurir la via judicial espanyola, requisit necessari per poder apel·lar a les instàncies europees. A nosaltres ens interessa simplement aconseguir arribar a una situació en què els espanyols es trobin que haver-se gastat una bona suma de diners en el Pegasus els haurà servit pel mateix que, a finals del segle xix, els va servir enviar soldats i més soldats a Cuba a lluitar contra els independentistes de l’illa o permetre l’acció criminal del general Valerià Weyler de tancar els insurgents cubans en camps de concentració. Es tracta que es posin a discutir si comprant un programa només una mica més car que el Pegasus haurien pogut conservar Catalunya igual com vers 1900 podien fer-se cabòries sobre si amb uns quants soldats més encara haurien pogut guanyar la Guerra de Cuba. Els independentistes cubans no demanaven —ni encara menys imploraven— pas a Espanya que deixés d’enviar exèrcits a Cuba sinó que organitzaven les seves forces per enfrontar-s’hi, i a més, feien gestions amb el govern dels EUA que, com els espanyols van acabar descobrint més que res perquè la realitat és molt tossuda i, per això, sempre se surt amb la seva, no eren pas uns xitxarel·los sinó la primera potència a l’hemisferi occidental. No hem d’estripar pas les cartes, perquè no n’hi ha hagut mai; Espanya no ha volgut mai una sortida dialogada al conflicte català sinó que el seu objectiu és vèncer i sotmetre Catalunya, tal com ho va fer amb Cuba fins que el 1898 en van sortir ben escuats.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)