La realitat de la Catalunya Nord
Al Vichy catalán semblen haver trobat en la victòria de Marine Le-Pen diumenge passat a Perpinyà i a la plana del Rosselló en general la prova definitiva que això de la Catalunya Nord és una mena d’al·lucinació
o de deliri propi de caps calents i de cervells immadurs, del tot incapaços d’adonar-se que al món real només hi ha, d’una banda, el departament francès de Pyrénées Orientales i, de l’altra, la regió espanyola de Catalunya, formada per les províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Ben mirat, si diumenge passat el guanyador a la Catalunya Nord hagués estat Emmanuel Macron, les coses no haurien canviat pas gaire perquè, com tothom sap, l’actual inquilí de l’Elisi sempre ha defensat la França una, indivisible i hexagonal, malgrat que, segurament, per saber on cau Perpinyà necessiti consultar un mapa o una enciclopèdia.
Segons ens ho diuen, doncs, qui està ple ús de les seves facultats mentals no es dedica pas a somniar truites o a fer volar coloms amb un conte de fades tan absurd com el de la Catalunya Nord, una Catalunya falsa perquè l’única Catalunya vertadera és la de la zona espanyola. Naturalment, els deu semblar inconcebible que els catalans del Principat defensors de la realitat de la Catalunya Nord puguem tenir amics o coneguts nord-catalans que ens expliquin quin és el pa —lingüístic, cultural, polític i social— que es dóna a la zona francesa de Catalunya o igual es pensen que, quan els entrevisten al Principat, personalitats nord-catalanes com ara els novel·listes Joan Lluís Lluís i Joan Daniel Bezsonoff o el geògraf Joan Becat no diuen pas la veritat sinó que, per fer contents als seus interlocutors, s’inventen un relat del tot fictici. A Catalunya, tan antiestètic és Louis Aliot a l’alcaldia de Perpinyà com Xavier Garcia Albiol a la de Badalona, i els èxits de Marine Le-Pen a la Catalunya Nord grinyolen tan com els bons resultats de Vox al Principat, on, recordem-ho, des de les darreres eleccions és la quarta força al Parlament de Catalunya. Ja ho sabem que a la Catalunya Nord el catalanisme no és tan fort com al Principat, però sempre ens han dit que ser catalanista no és pas un requisit indispensable per ser català. Fet i fet, si haig de comptar com a català algú que, tot i viure i treballar al Principat, se senti espanyol, perquè no puc —o no haig de— fer igual amb algú de la Catalunya Nord que se senti francès? Que a Perpinyà no hi ha pràcticament ningú que parli en català? Bé, una situació semblant es dóna en certs llocs de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Alguna vegada he dit, i ara ho torno a repetir, que la Catalunya Nord seria el paradís dels adeptes del Vichy catalán i dels catalans “no nacionalistes” en general si no fos perquè la llengua que hi ha desplaçat el català fins a fer-lo marginal ha estat el francès en comptes del castellà i perquè renunciar a qualsevol projecte nacional català hi significa identificar-se amb França i no pas amb Espanya. En realitat, tots els acèrrims defensors de la sentència del 25% de classes en castellà serien molt feliços si a tot arreu del Principat la situació del català fos tan feble i precària com ho és ara a la Catalunya Nord.
Un dels portantveus del Vichy catalán qualifica les bressoles de madrasses; les compara, doncs, amb les escoles islàmiques del Pakistan i l’Afganistan on van formar-se els talibans. Ja en podem estar del tot segurs que no deu considerar pas madrasses les escoles obligatòries, laiques, gratuïtes i hexagonals que inculcaven als alumnes, per les bones o per les males, que l’única llengua que val és el francès mentre que el català és un patois propi de pagerols ignorants que no faran mai res de bo a la vida i, sobretot, que els nois duts per la força a l’escorxador de les trinxeres el 1914 eren uns valerosos herois “morts pour la France”. A aquest diguem-ne opinador també m’agradaria puntualitzar-li que en diem Catalunya Nord no pas d’una part del sud de França sinó de les comarques catalanes que, en virtut del Tractat dels Pirineus de 1659, van passar a sobirania francesa i, lògicament, que deixessin de pertànyer a la corona espanyola no significa pas que deixessin de ser catalanes.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)