De cara a la segona volta
Emmanuel Macron ha tingut sort. El paper que, com a president per torn del Consell de la Unió Europea, ha pogut fer en la guerra genocida de Vladimir Putin contra Ucraïna li ha donat una certa rellevància internacional
que l’ha salvat de quedar tan cremat com el seu predecessor —François Hollande, es deia— que, el 2017, no va gosar presentar-se a la reelecció per evitar fer el ridícul de ser el primer president en exercici de la història de la V República que no aconseguí passar a la segona volta de l’elecció presidencial. Macron no pot enganyar ningú perquè ja l’hem vist en acció durant els darrers cinc anys i, doncs, tothom, sobretot els armilles grogues, sap com les engalta, però si no volem que França es converteixi en una segona Hongria, el proper dia 24 cal votar contra Marine Le-Pen. Éric Zemmour aconsegueix que la líder del Rassemblement national (RN) no sembli una extremista sinó que encara pugui passar per ser una persona assenyada, centrada i dialogant, però convé recordar que a Hongria Viktor Orbán no és pas el representant de l’extrema dreta; aquest espai ara l’ocupa el Moviment de la Nostra Pàtria (MHM), un partit obertament homòfob, antisemita, antigitano i visceralment contrari a la immigració encapçalat per László Toroczkai, que segurament deu considerar Orbán un demòcrata esquerranós venut a la Unió Europea i a les potències occidentals davant de les quals s’abaixa vergonyosament els pantalons. Afirmar que l’únic atractiu de Macron és el de no ser Marine Le-Pen és, simplement, dir una obvietat; ara es tracta només de mirar d’aconseguir que d’ací cinc anys no hàgim d’acabar demanant el vot per a Le-Pen per evitar que el nou inquilí del Palau de l’Elisi sigui Zemmour.
A la Catalunya Nord, la guanyadora ha estat Marine Le Pen per davant d’Emmanuel Macron; tenint Louis Aliot com a batlle de Perpinyà no ens n’hem de sorprendre pas. Le Pen ja la va encertar triant la capital de l’antic Regne de Mallorques per donar-se un bany de masses. Una de les zones més deprimides de la República Francesa és l’escenari ideal per poder engegar-hi tota la demagògia populista del RN; ara bé, l’arrel dels problemes de la Catalunya Nord vénen, precisament, de la seva situació a la perifèria no ja de França sinó del desert francès mateix, i Marine Le-Pen no promet res més que una radicalització del model nacional francès on, com s’ha vist des del principi dels temps, tot allò que se situï més enllà dels límits del terme municipal de París és perifèria. A la pràctica, doncs, tots els francesos són iguals només que els parisencs són més iguals que els altres, que, com que no viuen pas a la Ciutat de la Llum, han de resignar-se a quedar relegats a les tenebres del desert francès o a la foscor si estan tan lluny de París com Perpinyà. A Prada, la candidatura de Jean-Luc Mélenchon sembla anar capdavantera; no sóc pas un seguidor incondicional de Jean Castex, però, a part que no me l’imagino pas rient-se’n d’algú perquè parli el francès amb accent occità —o méridional segons la lògica dels caps hexagonals—, un dels dirigents de La France insoumise a la Catalunya Nord és Francis Daspe, tan nacionalista franco-francès com Marine Le-Pen i Éric Zemmour junts, només que el seu pensament no es nodreix pas dels antivalors de l’extrema dreta francesa, hereus com sabem de la ideologia contrarevolucionària, feixista i antirepublicana del Règim de Vichy, sinó de la seva abrandada reivindicació de la república jacobina de l’època del Terror, el primer exemple de totalitarisme d’esquerres de la història d’Europa. Castex parla en català però Daspe no crec que s’hagi interessat mai per aprendre’l.
Que un candidat catalanista guanyi una elecció presidencial francesa és una cosa materialment impossible perquè, com és lògic, fora del departament dels Pyrénées Orientales no el votarà ningú. Ara bé, en primer lloc, l’objectiu del catalanisme no és pas governar França —ni Espanya— sinó bastir una Catalunya reunificada i independent i, en segon lloc, les coses estarien molt millor si el vencedor de la primera volta de l’elecció presidencial francesa a la Catalunya Nord no fos ni Marine Le-Pen ni cap altre dirigent polític francès sinó un candidat del conjunt del moviment catalanista. És clar que llavors també ens hauríem de plantejar com assolir una majoria absoluta del catalanisme al Consell Departamental i als consistoris de Perpinyà i les principals poblacions.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)