La Pau de Zanjón
El 10 d’octubre de 1868, amb el Grito de Yara, va començar la revolta independentista de Cuba; lògicament, com que en matèria de sagrada unitat nacional ja sabem quin pa hi dóna Espanya, hi va seguir una guerra que es va acabar amb la Pau de Zanjón, signada el 10 de febrer de 1878, que va significar una capitulació total —una baixada de pantalons, vaja— dels independentistes cubans davant d’Espanya.
Després, doncs, d’haver-se passat deu anys no pas fent manifestacions, cadenes humanes i actes polítics sinó lluitant al camp de batalla, no s’havia aconseguit res, ni la independència de Cuba ni l’abolició de l’esclavitud, que Espanya va mantenir vigent a Cuba fins 1886. Ja ho sabem que a finals del segle xix Espanya no era pas una potència militar de primer ordre mundial, però el seu exèrcit va tenir prou força per vèncer les forces cubanes; d’altra banda, la derrota cubana resultà en gran part de la divisió dels independentistes en tots els fronts: el govern de la República en armes, proclamat el 1868, l’exèrcit d’alliberament i la colònia dels exiliats als EUA. L’endemà de la Pau de Zanjón, doncs, Cuba semblava condemnada a ser, juntament amb Puerto Rico, l’únic país americà que no havia aconseguit alliberar-se d’Espanya; a més, a partir de 1878, alguns antics independentistes van convertir-se a l’autonomisme perquè, com és lògic, cal tocar de peus a terra i deixar-se estar de fer volar coloms amb coses que són impossibles d’aconseguir.
La principal diferència entre la Catalunya actual i la Cuba de la Pau de Zanjón és naturalment que, el 2017, els dirigents dels partits independentistes catalans van rendir-se sense combatre malgrat tenir-ho tot a favor per intentar fer efectiva la República Catalana votada per la majoria del Parlament de Catalunya i que, a més, alguns d’ells van presentar-se dòcilment davant de la justícia espanyola quan hi van ser cridats, cosa que, com és lògic, el 1878 no va fer cap independentista cubà. A més, si al principi vam poder creure’ns que, simplement, tot s’ajornava fins després de les eleccions catalanes que el govern espanyol va convocar per al 21 de desembre del 2017, ja hem vist clarament que no perquè el retorn a l’autonomisme ha estat la línia a seguir tant per ERC com per Junts i la CUP. Tot sembla indicar, doncs, que no aconseguirem la independència però, això sí, podrem celebrar que Barcelona serà, juntament amb Saragossa, la seu dels Jocs d’Hivern del 2030; per cert, en les cerimònies inaugurals, el president Pere Aragonès li donarà la mà al rei Felip VI o bé s’hi girarà d’esquena? Qui sap, igual al cap d’uns anys es concediran unes altres olimpíades a Barcelona.
L’alçament independentista cubà de 1868 va donar-se per tota un sèrie de motius que van continuar vigents després de Zanjón; per això, el 1879 va esclatar una revolta —de no gaire volada, però— sotmesa el 1880 que se’n va dir la Guerra Petita i, el 1895, va començar una nova guerra per la independència de Cuba que, aquesta vegada, tot i que amb l’ajuda dels EUA, els cubans van guanyar el 1898 i, per això, des de 1902, existeix una República de Cuba reconeguda com a estat de ple dret per la comunitat internacional. Els americans van cobrar-se el seu ajut tutelant la nova Cuba independent, però, de totes maneres, pitjor hauria estat continuar sota domini espanyol; fet i fet, per alguna raó deurà ser que a Puerto Rico, sota domini americà des de 1898, avui dia les opcions siguin la independència, esdevenir un estat més dels EUA o continuar sent un estat lliure associat amb els EUA, però mai tornar a la sobirania espanyola. Que els motius que van dur, cap al 2010, a l’inici del procés independentista català continuen vigents ens ho han recordat aquests darrers dies amb la nova ofensiva contra el model escolar d’immersió lingüística en català. Evidentment, l’acord sobre l’ús del català com a llengua vehicular de l’ensenyament a què ERC i Junts han arribat amb el PSC és dolent perquè si fos bo, el Tribunal Constitucional espanyol ja s’hauria afanyat a anul·lar-lo. Serveix per a res la taula de diàleg de Pedro Sánchez? Se’n treu cap profit de donar suport incondicionalment al govern del PSOE? Com és natural, es tracta de preguntes retòriques. Mentrestant, hem d’estar a l’espera si de l’ANC o del Consell de la República sorgeix cap iniciativa que ens serveixi per superar la versió catalana de la Pau de Zanjón en què estem vivint des del 2017. Com tothom sap o si més no ho hauria de saber, el símbol de l’estelada és el resultat de superposar a les quatre barres de sang i or, la nostra tradicional senyera, el triangle amb l’estel de la bandera cubana. La primera estelada, la va confeccionar el 1906 un grup de catalans que vivia a Cuba.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)