La cimera autonòmica de La Palma
Fins l’últim moment, va planar el dubte sobre si Pere Aragonès acudiria o no a la reunió de presidents de les comunitats autònomes que el president del govern espanyol Pedro Sánchez havia convocat per a ahir diumenge a l’illa de La Palma (Canàries),
famosa per l’erupció volcànica que s’hi va donar durant la tardor passada. Dirigents unionistes catalans com ara Salvador Illa (PSC) pressionaven —o, directament, exigien— que hi anés. Aragonès ha justificat haver-hi assistit al·legant la situació excepcional creada arran de la guerra d’Ucraïna; naturalment, és en circumstàncies com aquesta que un polític amb autèntic sentit d’estat ha de saber estar a l’alçada de les circumstàncies i adoptar totes les mesures extremes o, fins i tot, heroiques que calgui, sobretot perquè com Aragonès mateix ho ha dit, per sortir de la crisi Catalunya necessita l’Estat i en aquest context ja entenem que l’Estat no vol dir pas la República Catalana.
Ben mirat, en el cas que Pere Aragonès no hagués anat a La Palma no hauria passat res de l’altre món perquè, malgrat aquest gest —i tants d’altres—, Catalunya hauria continuat sent igualment una comunitat autònoma espanyola, tal com ho és ara per més que Aragonès hagi fet l’acte simbòlic d’evitar sortir a la fotografia amb el rei Felip VI, qui, d’altra banda, té motius molt de pes per evitar que el vegin al costat del seu pare, el rei Joan Carles I. El problema de fons, però, és que hi ha força raons per creure que a Catalunya molta gent s’estimaria més un president que es preocupés de fer efectiva la República Catalana votada al Parlament de Catalunya l’octubre del 2017 i no pas de si ha d’anar o no a una cimera autonòmica espanyola o de si ha de saludar o no el rei d’Espanya, però tot sembla indicar que, si més no dins de la present legislatura autonòmica, això és un somni irrealitzable; ens haurem de conformar, doncs, amb la possible designació de Barcelona com a seu dels Jocs d’Hivern del 2030. Es comença renunciant a fer efectiva la proclamació de la República Catalana malgrat la mobilització de la gent al carrer, es continua després de les eleccions del 21 de desembre del 2017 no votant la investidura del president de la Generalitat destituït arbitràriament mitjançant l’aplicació de l’article 155 i s’acaba assistint a una cimera autonòmica espanyola. Tot va rodat, doncs, en el camí de la represa del bon camí autonomista que, tal com es desprèn de l’anàlisi dels fets, el 2017, molts dirigents polítics no estaven gens disposats a deixar malgrat que, de cara als seus electors, es diguessin independentistes; l’únic error de càlcul va ser creure’s que rendint-se sense combatre evitarien els rigors de la fúria repressora espanyola. Segurament, treure la gent a carrer a enfrontar-se amb les forces espanyoles hauria provocat morts, però això no justifica pas que a partir de desembre del 2017 l’objectiu d’ERC, Junts i la CUP hagi estat no pas fer efectiva la República sinó recuperar i conservar l’autonomia. Què hem d’esperar, doncs, que Espanya es torni pacífica i raonable? Els darrers resultats electorals de Castella-Lleó assenyalen clarament que no va per ací la cosa.
Si la República s’hagués fet efectiva, el president de Catalunya no seria convocat a una cimera autonòmica espanyola sinó a una reunió de caps d’estat i de govern d’Europa, on també s’hi discutiria què cal fer davant de la guerra d’Ucraïna i, a la inversa, si el 1898 les coses haguessin anat d’una altra manera, potser a la reunió de la Palma també s’hi hauria esperat l’arribada dels presidents de Cuba, Puerto Rico i Filipines que, en l’Espanya de democràcia avançada a l’europea sorgida de la meravellosa transició política d’ara fa quaranta anys, no serien pas colònies sinó comunitats autònomes com les altres. La ministra d’administració territorial i portantveu del govern espanyol Isabel Rodríguez afirma que amb la presència de Pere Aragonès a La Palma ja es pot donar per normalitzada la relació d’Espanya amb Catalunya, que, com és lògic, havia quedat pertorbada quan el poble català va pretendre decidir si volia continuar a Espanya o no. Bé, suposo que durant els primers anys de la República Catalana, les relacions entre Espanya i Catalunya estarien enterbolides per recels i tibantors, però és obvi que, al final, acabarien normalitzant-se, tal com va passar al segle xix quan Espanya va començar a reconèixer els estats constituïts a les seves antigues colònies americanes i a establir-hi relacions diplomàtiques.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)