Rússia
Per entendre què s’hi fa i s’hi deixa de fer al país més extens del món que, a més, disposa d’un arsenal atòmic capaç de destruir tot el planeta unes quantes vegades, tot i que només amb una ja n’hi ha prou, cal partir de la base que a Rússia manen els de sempre, és a dir, persones procedents de les estructures de l’antic totalitarisme soviètic,
només que, el 1991, arran del desgavell que va provocar la perestroika de Gorbatxov, van abjurar del comunisme, igual com a la Xina, després de la mort de Mao (1976) els dirigents del règim comunista van decidir que, per conservar el poder, els convenia impulsar el desenvolupament del capitalisme o economia de mercat, però, per si de cas, amb això no n’hi havia prou sempre es podien treure els tancs i provocar una massacre a la plaça de Tiananmen. Per difícil de creure que sembli, doncs, hi ha coses encara pitjors que la gens modèlica transició democràtica espanyola, on, almenys, una part de la classe política procedia de l’oposició al franquisme. Si un dels trets que fa desagradable Espanya és l’apologia descarada de Franco i del feixisme en general que hi fan certs sectors, a Rússia ens trobem, d’una banda, amb gent que reivindica l’antiga autocràcia tsarista i, de l’altra, gent que lloa els bons i bells temps del camarada Stalin, l’enaltiment del qual promou l’actual govern, mentre que, en canvi, com sabem, el fonament ideològic de la República Federal Alemanya és la condemna rotunda de Hitler i el nazisme. Per les xarxes socials, corre una caricatura en què Vladimir Putin es mira al mirall i la imatge que hi surt reflectida és la de Hitler; si aquesta imatge fos la de Stalin potser l’acudit s’acostaria més a la realitat.
A Rússia opositors polítics o persones crítiques amb el règim poden morir o desaparèixer en “estranyes circumstàncies” fins i tot a l’estranger, com, segons ho afirmen els serveis d’intel·ligència, ha passat en catorze ocasions al Regne Unit. Per quina raó, doncs, no hauria de poder Putin envair Ucraïna, o el país que sigui, quan li sembli? Quina diferència hi ha entre una cosa i l’altra? La base del govern de Rússia per Putin no és pas el consens o l’acceptació popular sinó la força, que ara està fent servir per imposar les seves condicions a Ucraïna igual com ha amenaçat de fer-ho a Suècia i Finlàndia si prenen una decisió contrària als seus interessos com ho seria entrar a l’OTAN; evidentment, si no se l’atura arribarà un dia que amenaçarà Portugal i tot. Un personatge tan grotesc i ridícul com Kim Jong-un, o Kim III com també se li podria dir, pot confiar que si s’intentés intervenir contra el seu règim ell podria defensar-se llençant un míssil nuclear; doncs bé, igual com la Xina, Rússia no és pas res més que una Corea del Nord a l’engròs. Tenen dret al Donbass a decidir si s’estimen més continuar dins d’Ucraïna o bé unir-se a Rússia? Primer comencem per plantejar si a Rússia tenen dret a decidir si volen una democràcia o bé continuar amb un sistema l’única virtut del qual és la de no ser tan opressiu com l’anterior règim soviètic. Que a Rússia hi ha gent que sent satisfet el seu orgull nacional amb la política imperial de Putin? Ells sabran per què, car, com resulta obvi, és del tot impossible que, excepte els oligarques del Kremlin, pugui treure algú cap mena de profit del militarisme agressiu de l’actual govern rus.
Rússia és, doncs, un país per fugir-ne corrent o per anar-hi només com a turista i encara, però, precisament, ens trobem que amb el seu autoritarisme populista reaccionari i xovinista el Rassemblement national de Marine Le Pen no sembla voler res més que implantar a França el model Putin, objectiu compartit també —no cal dir-ho— pel seu rival Éric Zemmour, a qui s’augura un bon paper en la propera elecció presidencial francesa. Algú té ganes de veure periodistes francesos enverinats amb poloni? O que Zemmour canviï les lleis a la seva conveniència per eternitzar-se a l’Elisi? Es tractaria de rearmar militarment França perquè pogués imposar la seva voluntat als països del seu voltant? Qui hi sortiria guanyant apart del seu cercle polític? Hongria i Polònia ja semblen haver avançat força en l’adopció del model Putin; hi veu algú un exemple a seguir? A Espanya també hi ha seguidors de Marine Le Pen i Éric Zemmour, i, indirectament, de Vladimir Putin; es tracta, naturalment, dels militants i simpatitzants de Vox, una força política amb bones expectatives de futur. La fórmula ja la veiem: Viva España i, sobretot, deixar-se estar de totes aquestes foteses de l’atur, l’exclusió social, l’accés a l’habitatge, etc.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)