L’Ós d’Or a Alcarràs
La concessió de l’Ós d’Or a Alcarràs, la pel·lícula dirigida per Carla Simon, sembla confirmar la sospita que, per a una pel·lícula parlada en català, deu resultar molt més senzill guanyar un premi al Festival Internacional de Cinema de Berlín que no pas endur-se’n un Goya a la gala que, cada any, organitza l’Acadèmia de les Arts i les ciències cinematogràfiques d'Espanya;
en l’edició d’enguany, van ser guardonades amb els premis Goya unes quantes pel·lícules produïdes a Catalunya, però sempre parlades en castellà; vés quines coses. Evidentment, Alemanya no és pas un país catalanòfil, ni falta que fa, simplement no hi ha catalanofòbia, és a dir, l’ús de la llengua catalana no hi és vista amb recel ni causa rebuig; sense anar més lluny, en opinió del diari ABC, Jaume Roures va provocar la indignació del públic perquè quan va anar a recollir el Goya per la seva pel·lícula El buen patrón va fer el seu discurs en català, cosa que, segons el rotatiu madrileny, constitueix un abuso del catalán; llàstima que Roures no abusés més del català en la pel·lícula que va produir, com també podem preguntar-nos si a Espanya es concep la idea que, en algunes circumstàncies, l’ús del castellà pugui resultar abusiu o, fins i tot, incorrecte. En realitat, però, tothom que segueixi l’actualitat cultural està al corrent de què són la Berlinale, la Mostra de Cinema de Venècia o el Festival de Cannes, mentre que fora d’Espanya no sap ningú què són els premis Goya, igual com passa fora de Portugal amb els Prémios Sophia, que cada any guardonen les millors produccions del cinema portuguès. Suposo que després del gran èxit de Carla Simon no tindrà ningú la barra de sortir amb el romanço que el català és un obstacle per projectar-se a l’exterior; per als qui no ho sàpiguen, fa poc es va publicar una traducció al xinès de la novel·la de Joan Sales Incerta glòria, i no crec pas que a la Xina estiguin gaire informats sobre el fet diferencial català, igual com no deuen estar-ho tampoc els lectors de les moltes traduccions que s’han fet de les novel·les de Mercè Rodoreda. Que el català sigui un obstacle per projectar-se a Espanya és una altra cosa, naturalment.
De ben segur, dir que en l’actualitat de la setmana, l’Ós d’Or d’Alcarràs hagi eclipsat la conferència del president Pere Aragonès a la Sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya és exagerar les coses. Quina importància havia de tenir un discurs totalment buit on totes les idees que hi va exposar queden desmentides per la pràctica autonomista del seu govern? Si al president Aragonès li sembla que de la comissió bilateral de traspassos Estat-Generalitat només n’ha obtingut les escorrialles, com ara l’Observador del Turó de l’Home, construït en temps de la II República pel Servei Meteorològic de Catalunya i posat sota control del govern central pel franquisme, convindria recordar-li que la gent que surt a tallar la Meridiana no ho fa pas per ganes d’interrompre el trànsit sinó per aconseguir que a Catalunya es traspassin no tal o qual competència sinó tot l’estat sencer, d’una vegada i de cop, perquè la independència és ni més ni menys que això. O és que encara no comprèn com és que Mèxic, Colòmbia, Xile, l’Argentina i d’altres països de la seva àrea cultural i geogràfica no necessiten establir comissions de traspassos amb Madrid?
Segons semblen indicar-ho els resultats de les darreres eleccions autonòmiques a Castella i Lleó, Espanya és un país on tot aniria com una seda i es viuria en el millor dels mons si no fos pels separatistes catalans. Òbviament, si hi hagués greus problemes socials com ara atur, pobresa, exclusió social, dificultat en l’accés a l’habitatge o d’altres coses per l’estil, la gent votaria partits com ara Podemos que fan bandera de totes aquestes qüestions, però, com hem vist, la força en ascens en el partit d’ultradreta Vox que té com a principal obsessió la defensa de la sagrada unitat d’Espanya i la difusió de l’orgull de ser espanyol. I compte que Vox procedeix d’una escissió del PP, el partit que volia fer-nos creure que era una dreta civilitzada i europea com a França ho eren el RPR, la UDF o Les Republicains de Sarkozy, mentre que, com tothom sap, Jean-Marie Le-Pen va començar la seva carrera política dins del grup dels poujadistes, una força sorgida dels marges de la política francesa. Tanmateix, vist com estan les coses a França, vés que no hàgim d’acabar demanant el vot per a Marine Le-Pen com a únic mitjà per evitar l’arribada a l’Elisi d’Éric Zemmour.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)