Laura Borràs a la Meridiana
A un any de les darreres eleccions autonòmiques, si algú portava en el seu programa electoral la promesa de prohibir un acte de reivindicació independentista com ho són els talls de la Meridiana, cal suposar que, en tot cas, deurien ser Ciutadans, el PP, Vox i, potser també, el PSC, però, de cap manera, ERC i Junts.
Per tant, la decisió del conseller d’interior Joan Ignasi Elena de posar fi als talls obligant els manifestants a col·locar-se en un lloc on no interrompin el trànsit rodat sembla indicar una clara voluntat de desmobilització per així poder tornar, sense noses ni destorbs, a la política autonòmica de sempre del peix al cove, condició indispensable per a l’èxit de la candidatura de Barcelona als Jocs d’Hivern del 2030, que sembla haver-se convertit en el projecte estrella del govern de Pere Aragonès. Ara aviat en farà quaranta anys, els partits de l’esquerra oficial —el PSOE i el PCE, el PSC i el PSUC— van dedicar-se a posar fi a l’efervescència política iniciada a finals del franquisme per així poder consolidar el nou règim de 1978 que, per a les cúpules dels partits, no era pas una etapa per arribar a l’objectiu últim d’assolir una autèntica ruptura amb el règim anterior sinó la parada de final de trajecte. Si al conseller Elena l’amoïna més la circulació de vehicles a la Meridiana que no pas el lliure retorn dels exiliats, la fi de la repressió o la implementació de la República Catalana, llavors, ERC i Junts deuen pretendre que els votem només perquè pitjor seria que la Generalitat la governessin el PSC o el PP amb el suport de Vox, de la mateixa manera que, cap a 1980, socialistes i comunistes deien que ells eren l’esquerra, mentre que els partits de dretes —UCD i AP— estaven dirigits per ex-franquistes, cosa aquesta darrera completament certa, tot cal dir-ho. El 1984, Jordi Pujol va destituir d’una manera fulminant el director general de seguretat ciutadana de la Generalitat de Catalunya Miquel Sellarès per haver desqualificat unes declaracions de l’ex-president Josep Tarradellas on es mostrava contrari a la creació dels Mossos d’Esquadra; ara, en canvi, Pere Aragonès no ha destituït pas Joan Ignasi Elena per la seva decisió de prohibir els talls de la Meridiana; senyal, doncs, que la mesura del conseller d’interior li deu semblar correcta.
Segurament, Laura Borràs devia considerar que la millor manera de fer-se perdonar la claudicació —baixada de pantalons— davant la Junta Electoral Central (JEC) pel cas de l’escó del diputat Pau Juvillà era prendre part en els talls de la Meridiana just el dia en què, segons ho havia disposat Joan Ignasi Elena, deixaven d’estar permesos. Naturalment, si la presidenta del Parlament de Catalunya participa en un acte prohibit pel conseller d’interior, això és que ací hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar, sobretot si, a més, es dóna el cas que la presidenta del Parlament és membre d’un partit que forma part del govern de la Generalitat. Tal com ho estem veient, per aconseguir fer compatible la seva política del tot autonòmica amb un independentisme retòric, alguns dirigents semblen disposats a qualsevol cosa, fins i tot a intentar dibuixar un cercle quadrat, i això que deien que s’havia acabat per sempre el joc de fer la Puta i la Ramoneta. La presència de Laura Borràs a la Meridiana, i en d’altres actes reivindicatius autoritzats o no per la Generalitat, no revoca pas la seva submissió envers la JEC, gràcies a la qual ha aconseguit conservar el lloc de presidenta del Parlament de Catalunya, mentre que Juan María Atutxa (PNB), president del Parlament Basc (1998-2005) va rebre una sanció d’un any i mig d’inhabilitació per a càrrecs públics i una multa de 18.000€ per negar-se a obeir l’ordre del Tribunal Suprem de dissoldre el grup parlamentari Sozialista Abertzaleak, formada per diputats de Batasuna, partit il·legalitzat el 2003 per les instàncies espanyoles. I compte que el PNB no ha estat mai un partit independentista ni rupturista.
Podem riure tan com vulguem amb els fracassos electorals de Marta Pascal i Àngels Chacón en els seus intents de bastir partits que reprenguin l’antiga política de Convergència, però, en realitat, el govern de Junts i ERC fa igual com faria un executiu de la Generalitat sota la direcció de Pascal i Chacón, Cada dia sembla més clar, doncs, que el primer pas per tornar a engegar el procés independentista és enviar a casa els actuals dirigents independentistes.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)