cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Xavier Deulonder i Camins

L’única desobediència que té sentit

Si l’Estat pren una decisió, no pot fer-se’n enrere perquè llavors ell mateix es deslegitimaria i renunciaria a la seva autoritat; per tant, enfrontar-se a l’Estat només té sentit si es pretén derrotar-lo.

En conseqüència, no era lògic esperar que Pau Juvillà pogués continuar com a diputat del Parlament de Catalunya i la Junta Electoral Central (JEC) hagués de desistir d’inhabilitar-lo; ara bé, el seu cas s’hauria pogut fer servir com a espurna per engegar un procés de mobilització popular que culminés en la implementació de la República votada pel Parlament de Catalunya el 27 d’octubre del 2017, però és clar, a veure qui és que s’atreveix a anar a explicar tot això a uns dirigents independentistes com Pere Aragonès o Laura Borràs que segur que donarien la benvinguda amb els braços oberts a la independència si caigués del cel, però no estan gens disposats a assumir cap risc personal per assolir-la, ni tan sols el d’haver de deixar la poltrona, tal com passaria amb una nova aplicació de l’article 155, mentre que, arran de les càrregues policials de l’1 d’octubre, va haver-hi una persona que va perdre un ull. Suposo que George Washington deuria ser del tot conscient que acabaria penjat a la forca per traïdor i sediciós si els britànics recuperaven el control sobre les tretze colònies rebels de l’Amèrica del Nord que, el 4 de juliol de 1776, van votar una DUI. Evidentment, si Simón Bolívar hagués fet com fan certs independentistes catalans, a hores d’ara l’Amèrica del Sud encara seria espanyola.

Els exemples de Pau Juvillà i de Quim Torra ens recorden que, mentre no es faci efectiva la República, no ens queda més remei que acatar totes i cadascuna de els decisions de la JEC, o de la instància administrativa, política o judicial espanyola que sigui, per més arbitràries i injustes que siguin; per tant, ja sabem què hem de fer si ens diuen que un diputat del Parlament de Catalunya ha de deixar l’escó o que el president de la Generalitat ha de plegar. Actuant pel seu compte, els funcionaris del Parlament ja havien donat de baixa Juvillà com a diputat el passat dia 28 de gener; com que sabien que si feien costat al Parlament serien sancionats, ells van ser els primers a executar l’ordre de la JEC; el Parlament de Catalunya, doncs, no té autoritat ni tan sols sobre els seus funcionaris, si no és, és clar, per atorgar-los uns privilegis laborals obscens com ara el de poder-se passar cinc anys cobrant però sense anar a treballar. Ben mirat, però, què podem esperar d’un parlament que si existeix és només perquè Espanya ho permet? L’octubre del 2017, ja va quedar clar que si a Madrid ho decideixen, el Parlament de Catalunya i el govern de la Generalitat poden ser destituïts en qualsevol moment. D’ençà d’aquesta feta, doncs, ja no ens podem creure la falòrnia, ideada en temps de Jordi Pujol, que el Parlament de Catalunya sigui dipositari d’una suposada sobirania del poble català, que, en realitat, l’ordenament jurídic espanyol no ha reconegut mai. Si volem, doncs, un parlament sobirà de debò, aquest haurà de ser el de la República Catalana i no pas el d’una comunitat autònoma espanyola; per tant, des de bon principi, tots els escarafalls que ha fet Laura Borràs arran del cas Juvillà estaven condemnats a no ser res més que comèdia. Si ens parlen, doncs, de la dignitat de les institucions, potser que comencem per preguntar-nos si unes institucions autonòmiques espanyoles poden tenir-ne de dignitat.

Tanmateix, no hem de llençar pas el barret al foc perquè no tot són males notícies. Si tot va bé, d’ací uns anys Barcelona tornarà a estar en el punt d’atenció de tot el món mundial perquè serà la seu central dels millors i més meravellosos Jocs Olímpics d’Hivern que s’hagin fet mai a la història i, per això, podrem estar-ne tots la mar d’orgullosos i de cofois; evidentment, serà un sort pertànyer a la generació que, després del grandiós èxit que van ser els Jocs Olímpics de 1992 pugui repetir l’experiència el 2030. Caldrà esperar, doncs, que torni a haver-hi un president del COI disposat a donar una ajuda a aquesta magnífica ciutat que és Barcelona, que, però, només pot tirar endavant organitzant grans esdeveniments. I els fets del 2017? Molt em temo que això ara no toca perquè com diu Pedro Sánchez a la taula de diàleg no se n’ha de parlar.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal