cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Xavier Deulonder i Camins

No als Jocs Olímpics d’Hivern

Vaig ser dels pocs que no es van il·lusionar gens amb tot el muntatge de Barcelona’92 i no me n’he penedit mai.

Els jocs olímpics de 1992 són l’origen de la conversió de Barcelona en una ciutat per a turistes, cosa que obliga molta gent a marxar-ne perquè l’allau de visitants fa pujar els preus dels habitatges fins a uns nivells del tot inassumibles; per si a algú li pot interessar la dada, el 1986, poc després que el Comitè Olímpic Internacional (COI) concedís a Barcelona la celebració dels jocs de 1992, els preus dels pisos s’hi van disparar; al capdavall, per alguna raó deurà ser que, precisament des de 1992, Barcelona hagi estat perdent habitants contínuament. D’altra banda, faríem bé de preguntar-nos si les instal·lacions que el COI va exigir que es construïssin per poder celebrar els Jocs, com ara l’Estadi Olímpic, són de debò rendibles, és a dir, si l’ús real que se’n fa compensa de veritat el cost de mantenir-les i tots els milions que s’hi van abocar per edificar-les. Que gràcies a les Olimpíades es van poder fer les Rondes? Si una ciutat necessita dotar-se de noves infraestructures, no és lògic que els seus governants hagin d’empescar-se uns jocs olímpics o qualsevol altra mena de gran esdeveniment per poder aconseguir-les, és a dir, si a Barcelona calia construir unes noves rondes, això s’havia de fer de totes formes, amb jocs o sense. D’altra banda, com que per la direcció del COI hi han passat individus tan poc recomanables com ara Joan Antoni Samaranch, no entenc què se’n pot treure de bo d’uns jocs olímpics; si la transició democràtica espanyola hagués estat de debò modèlica, Espanya —i també Catalunya— hauria hagut de lluitar amb totes les seves forces per impedir que un antic jerarca franquista arribés a ser president del COI. D’altra banda, agrair als bons oficis de Samaranch la concessió dels jocs de 1992 equival a reconèixer que Barcelona no va jugar net en la cursa olímpica; la funció del president del COI se suposa que consisteix a examinar, amb una actitud del tot neutra, objectiva i imparcial seguint, doncs, el principi esportiu “que guanyi el millor”, els mèrits de cadascuna de les ciutats candidates a organitzar els jocs. Segur, doncs, que Barcelona va aconseguir els jocs de 1992 perquè la seva proposta era realment millor que la de París? La qüestió és tan senzilla i simple com imaginar-se algú agraint al president del tribunal examinador haver aprovat les oposicions.

Amb tots aquests precedents, es comprenen, doncs, els meus recels envers el projecte de celebrar uns jocs d’hivern al Pirineu; amb una ensarronada olímpica ara fa trenta anys ja va haver-n’hi prou, no en necessitem pas una altra. Que les comarques d’alta muntanya presenten tot un seguit de problemes socials i econòmics és obvi, però que la solució siguin els jocs d’hivern del 2030 és força discutible, sobretot vist com han anat les coses a Barcelona des de 1992. Fins que no es faci efectiva la República, cosa que no sembla ser una prioritat de primer nivell per al president Pere Aragonès i el seu entorn, Barcelona és una ciutat espanyola i, per tant, en qualsevol projecte que s’hi concebi les autoritats estatals hi ficaran cullerada; així doncs, si el Comitè Olímpic Espanyol (COE) diu que Catalunya ha d’organitzar els jocs d’hivern al Pirineu conjuntament amb l’Aragó ja ens hi podem posar fulles per més que ens repugnin l’anticatalanisme militant de Francisco Javier Lambán o les bajanades d’una altre aragonès insigne com l’ex-ministre Juan Alberto Belloch dient que, a causa del procés independentista, la situació de Catalunya és pitjor que la d’Euskadi amb el terrorisme d’ETA. En els darrers anys, Saragossa ha demostrat una clara vocació d’esdevenir la capital de l’anticatalanisme espanyol però, tal com ho estableix el COE, Barcelona s’hi ha de donar la mà si vol fer els jocs d’hivern. Estem per gaires celebracions olímpiques tenint polítics a l’exili i uns tres mil represaliats arran del procés independentista? Com podem veure, en les instàncies oficials, aquesta pregunta es deu considerar del tot fora de lloc. Afortunadament, però, ara per ara, no s’ha aconseguit crear aquella unanimitat que es va bastir al voltant del projecte olímpic de 1992 en què semblava inconcebible que una persona normal i en ple ús de les seves facultats mentals pogués no estar il·lusionada amb els jocs i ja no diguem oposar-s’hi. Dues figures de l’esport català com Kilian Jornet i Araceli Segarra s’han posicionat en contra dels jocs d’hivern, una cosa que, com ja ens ho podem figurar, hauria estat inconcebible el 1992, igual com ho hauria estat que un col·lectiu contrari als jocs hagués organitzat un tall de carretera, tal com diumenge passat ho van fer a Ripoll i a Berga un grup que protestava perquè, arran precisament de la gran oposició que hi ha al projecte olímpic del Pirineu, s’havia decidit excloure les comarques del Ripollès i del Berguedà de la consulta sobre la idoneïtat dels jocs. No puc dir pas que la celebració de les olimpíades de 1992 fos una desgràcia per a Barcelona, però a partir de 1986 tot es va fer “de cara al 92” donant a entendre que, després del grandiós, excels i inigualable esdeveniment olímpic, Barcelona es menjaria el món i, naturalment, no ha estat així ni de bon tros. Per cert, què hi diu un esportista català d’hivern com Martin Fourcade sobre el projecte de Barcelona-Pirineus? Evidentment, el COE considera que, en qüestions espanyoles, els francesos no tenen ni veu ni vot.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal