El nom del blat
Intentem imaginar-nos què hauria pogut passar si, en una de les edicions infantils del concurs de TV3 “Atrapa’m si pots”, Llucià Ferrer hagués preguntat “De quin cereal està feta la pasta més tradicional a Itàlia?” i al mainatge en qüestió li hagués sortit abans dir “blait” que no pas “blat”.
Evidentment, estic proposant un exercici de ciència-ficció perquè una confusió d’aquesta mena només la podria fer un nord-català i, com tothom sap, admetre a qualsevol concurs de TV3 participants de les comarques del Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i part de la Cerdanya en situació d’igualtat amb els de la resta de Catalunya sacsejaria els fonaments de la televisió autonòmica catalana i també la línia d’acció política de l’actual govern de la Generalitat que, encara que no ho sembli, es diu independentista. En aquest exemple teòric que estic plantejant, suposo que hauria estat del tot clar que les respostes del “Atrapa’m si pots” cal donar-les, tal com ho deuen establir les bases del concurs, en català i no pas en francès; no s’hauria acusat, doncs, Llucià Ferrer de perpetrar una acció tan inhumana i cruel com la de prohibir a una pobra i tendra criatura indefensa expressar-se en francès, per més que aquesta pogués ser la seva llengua materna i d’ús habitual. En tot cas, els que pràcticament s’han mostrat disposats a condemnar el presentador del “Atrapa’m si pots” per maltractament i abús de menors arran de no haver acceptat una resposta en castellà protestarien perquè en un concurs de la televisió de Catalunya s’hi haguessin admès participants francesos, i per més que els concursants nord-catalans parlessin en català, ballessin sardanes, fessin castells i exhibissin la senyera de sang i or, fora d’Espanya no pot haver-hi catalans i s’ha acabat; al capdavall, aquests mateixos sectors consideren delirant afirmar que Jean Castex és català o plantejar que si l’obra de Juan Marsé és literatura catalana, tal com ells ho sostenen i defensen a capa i espasa, llavors la de Ludovic Massé també hauria de ser-ho; en fi, a ells que no els vinguin amb romanços del sud de França i, sobretot, que ningú no intenti fer-los veure que aquesta regió té el seu límit meridional no pas a la Jonquera sinó a Salses.
Com és lògic, si Llucià Ferrer hagués hagut d’admetre que li contestessin “trigo” en comptes de “blat”, llavors, un altre dia un concursant —adult o criatura, tant hi faria— li demanaria que li repetís la pregunta en castellà perquè el català no l’entén, i així arribaríem que, al final, el concurs conservaria el títol en català només com a element folklòric però es faria íntegrament en castellà per així evitar-se problemes. Aquesta polèmica ens demostra que, per més que no es vulgui admetre, al Principat hi ha gent que el català li fa nosa; segurament, no volen tornar pas a les prohibicions del franquisme, però, malgrat que visquin i treballin a Catalunya des de fa anys i panys, tenen molt clar que el català el volen fora de la seva vida; si hi ha gent que vol parlar-hi, no passa res, sempre i quan a ells no els molestin. Naturalment, a nosaltres no ens ha de costar gaire adonar-nos que el model lingüístic que volen per al Principat és el que ara està vigent a la Catalunya Nord o, pitjor encara, a Occitània; com els agradaria que als carrers de Barcelona el català hi fos tan poc present com ho és als de Perpinyà. El trumfo d’aquesta gent és, com resulta obvi, que el castellà és la llengua nacional d’Espanya i per això ha de ser oficial a Catalunya tot i que, com a concessió inevitable, s’hi hagi d’admetre la cooficialitat del català; per això, quan, des de les instàncies oficials de la Generalitat, s’engeguen campanyes per defensar i promoure l’ús social del català, aquestes sempre es fan a la defensiva, és a dir, incitant a la gent a continuar parlant en català malgrat que el seu interlocutor s’expressi en castellà, però mai a plantejar com és que hi ha moltes persones que, per més que hom s’hi adreci en català, continuen impertèrrites parlant en castellà, sense plantejar-se mai que, amb la seva actitud, no fan res més que coaccionar el seu interlocutor perquè es passi al castellà. Com diu la dita, qui fa tant com pot no està obligat a més i ja és hora que comencem a fer-nos càrrec que determinades coses, qui podrà fer-les serà el govern de la República Catalana però mai la Generalitat de Catalunya, una institució que si existeix no és pas per una legitimitat històrica que alguns fan remuntar al segle xiv, sinó, només, perquè Espanya en permet l’existència.
Per als que encara no ho sàpiguen o vulguin fer l’orni, normalitzar el català no significa pas aconseguir un ús equilibrat i harmoniós de “les dues llengües de Catalunya” sinó fer del català una llengua útil i necessària per viure a treballar a Catalunya, és a dir, que arribi el dia en què viure a Barcelona sense saber català sigui tan difícil com ho és viure a Madrid sense saber castellà i això només s’assolirà quan a tota l’àrea metropolitana de Barcelona la situació del castellà sigui tan feble i precària com ho és ara la del català a Perpinyà o a Alacant. Que en prenguin nota, doncs, els qui consideren una dada positiva que les millors notes de castellà al conjunt de l’Estat espanyol les treguin els alumnes de Catalunya.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)