Balanç
Si, en tots els seus anys com a president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol no va iniciar mai cap procés independentista ni, menys encara, va arribar a plantejar una DUI era no pas per por de la repressió sinó perquè, tal com sempre va deixar-ho clar, la seva aposta era l’autonomia i el marc constitucional espanyol de 1978, que, en els Pactes de la Transició, ell mateix havia col·laborat a bastir.
Ara, en canvi, tal com ho afirma Mariano Rajoy en una entrevista publicada aquest darrer diumenge al diari El Mundo, si els dirigents independentistes no fan res és només perquè saben què els pot passar si ho fan. Tal com l’ex-president del govern espanyol mateix ho ha reconegut, doncs, a Catalunya el règim del 1978 no té cap altre fonament que el temor d’haver d’acabar a l’exili o a la presó i que una nova aplicació de l’article 155 sigui més dura encara que la del 2017. Queda clar, per tant, que estem en una altra època que ja no és la de Pujol ni tampoc la dels tripartits de Maragall i Montilla. Entre Felip VI i Pere Aragonès no podrà haver-hi mai la mateixa entesa i complicitat que hi havia hagut entre Jordi Pujol i Joan Carles I perquè, si més no de cara a la galeria, Aragonès és un independentista republicà, cosa que l’obliga a marcar distàncies amb la monarquia espanyola i d’altra banda, a Madrid no els agradaven gens les seves contínues reivindicacions nacionals però estaven segurs que en Jordi Pujol s’hi podia confiar; a més, no podem oblidar el reial discurs del 3 d’octubre del 2017 avalant la repressió policial a Catalunya. En els primers anys de Jordi Pujol, de la independència ni tan sols se’n podia parlar mentre que en els darrers si se’n parlava era per dir que no interessava o no convenia; evidentment, els dirigents d’ERC, Junts i la CUP no poden presentar-se davant dels seus votants amb un discurs pujolista perquè llavors perdrien el poc crèdit que encara els queda.
L’actual sistema autonòmic català està gestionat per uns dirigents polítics que no hi creuen, és a dir, que, a diferència de Jordi Pujol, no hi veuen una eina útil per a la reconstrucció nacional de Catalunya, però és clar, com diu Rajoy, es troben que si intenten superar-lo els pot caure a sobre una bona garrotada. D’altra banda, els votants de Junts, la CUP i ERC saben perfectament que qualsevol altra opció política seria encara pitjor; Pere Aragonès no farà res per aplicar la DUI però Salvador Illa com a president de la Generalitat és el malson de qualsevol independentista i això per no parlar de Jèssica Albiach, Carlos Carrizosa, Alejandro Fernández o Ignacio Garriga. L’única cosa que podem afirmar amb certesa és que una situació com aquesta no sembla que pugui esdevenir estable i, doncs, mantenir-se per temps indefinit. Hem après que la independència de Catalunya no serà pas una “revolució dels somriures” perquè Espanya no està gens disposada a acceptar una via democràtica i civilitzada com la d’Escòcia i el Quebec. El mite de la “revolució dels somriures”, consistent a ignorar o minimitzar la possible resposta repressiva d’Espanya malgrat els avisos que, des de bon principi, ens arribaren des de Madrid un dia sí i l’altre també, va ser un autoengany que vam considerar necessari tant per engrescar la gent amb el projecte independentista com per desarmar els qui tinguessin temptacions d’intentar arribar a la independència per la via violenta. No hem aconseguit la independència però sí que hem fet saltar el vernís democràtic i europeu que Espanya s’havia posat el 1978.
Òbviament, a l’Assemblea de Catalunya, constituïda el 1971 i dissolta el 1977, tothom tenia clar que el franquisme s’havia d’acabar i que s’havia de recuperar la democràcia a Espanya i l’autonomia a Catalunya, però, tal com ens ho podem figurar, durant uns quants anys no es deuria saber com aconseguir-ho, i, com és lògic, es comprenia que una acció de rebel·lió oberta provocaria una resposta repressiva per part del règim de conseqüències incalculables. La situació de Catalunya ara fa cinquanta anys i en l’actualitat resulten, doncs, comparables també amb la de Txecoslovàquia durant els vint anys que transcorregueren des de la invasió soviètica que posà fi a la Primavera de Praga fins a la Revolució de Vellut que liquidà el règim comunista. De totes maneres, els deu anys de procés independentista ens han proporcionat dues eines per continuar la lluita: l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i el Consell per a la República, que si no existissin necessitaríem inventar-les.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)