Memòria històrica
Si la II Guerra Mundial s’hagués resolt amb victòria de les potències feixistes de l’Eix, lògicament Hitler hauria estat führer i canceller del Reich fins que s’hagués mort de vell.
Per imaginar-nos com hauria pogut ser, en aquest cas, la imponent cerimònia de l’enterro de Hitler que hauria organitzat el règim nazi i la grandiositat del mausoleu on haurien acabat reposant les seves restes, només necessitem recordar els funerals de Franco i visitar el Valle de los Caídos. I encara hem d’agrair al cardenal Vicent Enrique i Tarancón que l’enterro de Franco no hagués estat més aparatós de com van acabar sent. Joan Brossa (1919-1998) tenia, doncs, tota la raó del món quan, en el poema que va compondre arran de la mort de Franco, va escriure “Havies d'haver fet una altra fi”. Segur que ara viuríem millor si, igual com a Hitler, a Franco no li hagués quedat més remei que suïcidar-se per evitar que el capturessin viu. Al poema, Brossa dóna a entendre que li hagués agradat que Franco, a qui qualifica de “Podrit botxí” i “Rata de la més mala delinqüència”, hagués acabat “penjat d’un arbre al fons d'algun camí”; no sé pas si tenia present la fi de Mussolini: afusellat quan intentava fugir d’amagat per un escamot de la resistència partisana antifeixista, que, després, en mostrà el cadàver per a públic escarni penjant-lo d’un fanal en una cèntrica plaça de Milà, res a veure, doncs, amb l’exhibició de Franco de cos present al saló de columnes del Palau d’Oriente perquè, respectuosament, els espanyols hi acudissin a donar l’últim adéu al Caudillo de España por la Gracia de Dios i a expressar la seva tristor per la gran pèrdua que havia patit Espanya.
Com tots sabem, el record de Franco i el seu règim no ha seguit pas el patró de Joan Brossa, compartit, òbviament, per tota aquella gent que, en saber que s’havia mort, sortiren a la Rambla de Barcelona on s’hi notava un gens dissimulat ambient festiu en què se celebrava haver-se tret un gran pes de sobre. Al poema, Brossa donà a Franco el tractament de “Sa Excremència”, però, durant el regnat de Joan Carles I (1975-2014), Franco era, segons els mitjans de comunicació, “l’anterior cap de l’estat” i, la veritat, resulta inconcebible que, en temps de Konrad Adenauer, el primer canceller que va tenir la República Federal Alemanya (RFA) després de la seva constitució el 1949, hom es referís a Hitler com “l’anterior canceller d’Alemanya”. Molt em temo que si a Espanya ara Franco ja no és “l’anterior cap de l’estat” és, només, perquè l’accés al tron del rei Felip VI ha deixat obsoleta aquesta denominació. El 1977, a causa de la pressió dels moviments de protesta popular, Espanya va esdevenir una democràcia i destacats jerarques del franquisme com ara Adolfo Suárez o Manuel Fraga Iribarne es van presentar com a demòcrates de tota la vida, i fins i tot es va atribuir al sentit d’estat i a la responsabilitat històrica de Joan Carles de Borbó l’èxit de la transició democràtica. Evidentment, aquests nous demòcrates no van considerar-se mai en el deure de donar explicacions sobre per què havien servit un règim antidemocràtic que no respectava els drets humans. El PP —el principal partit de la dreta espanyola— no ha volgut mai condemnar l’alçament militar de 1936, un cop d’estat contra un govern legítimament constituït, que va donar origen a la guerra civil i al franquisme, mentre que, com és lògic, a França la condemna del Règim de Vichy no es planteja perquè tothom la considera òbvia; al capdavall, el mariscal Pétain va ser condemnat a mort i fou només gràcies a la benevolència del general Charles de Gaulle que la pena li fou commutada per la de reclusió perpètua que va complir a l’illa de Yeu on va morir el 1951. I, de nou, si en la II Guerra Mundial les coses haguessin anat d’una altra manera, en el moment de la seva mort, Pétain hauria estat enterrat a París amb totes les cerimònies i honors. Ja l’encerten, doncs, els que diuen que Espanya és aquell país d’Europa on la II Guerra Mundial van guanyar-la les potències feixistes
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)