cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

 101 2 web

Xavier Deulonder i Camins

El català i la tossuda realitat

Els informes que s’han donat sobre la gens bona situació de l’ús social del català al Principat no fan sinó confirmar una cosa que tots sabem, encara que massa sovint no vulguem tenir-la en compte:

la realitat és molt tossuda i, per això, sempre se surt amb la seva. Qui pretengui, doncs, lluitar contra la realitat té la partida perduda des de bon principi, tal com s’ho han trobat tots aquells que, des de les instàncies oficials, s’han passat els darrers quaranta anys intentant fer-nos creure que a Catalunya era possible normalitzar el català tot acceptant-hi una situació de bilingüisme, és a dir, la vigència de l’ús del castellà, llengua reconeguda com a cooficial amb el català pels estatuts d’autonomia del 1979 i del 2006; bé, i també pel de 1932. Normalitzar el català significa fer-ne una llengua útil i imprescindible per poder viure i treballar a Catalunya, de tal manera que a Barcelona una persona que no en sabés un borrall hauria de trobar-se amb la mateixa mena de problemes que tindria a Madrid algú incapaç d’entendre el castellà. Tal com ja ens ho podem figurar, si això s’hagués aconseguit, és a dir, si el Consorci per a la Normalització Lingüística hagués assolit l’objectiu que li proporciona la raó de ser, a Espanya —concepte dins del qual també hem de ficar-hi l’espanyolisme català altrament dit Vichy catalán— haurien posat el crit al cel perquè la possible existència d’una comunitat autònoma espanyola on la llengua predominant no sigui el castellà la troben inadmissible. Al capdavall, això vol dir l’article 3 de la Constitució de 1978 quan defineix el castellà com la llengua espanyola oficial de l’Estat i que tots els espanyols, concepte que, òbviament, inclou els catalans, amb la natural excepció dels nord-catalans, tenen el deure de conèixer-la i el dret a fer-la servir; per tant, tothom ha d’entendre que una Catalunya amb el català normalitzat seria inconstitucional. Òbviament, si a Catalunya hi hagués algú que no sabés el castellà, cosa que, com sabem, no és pas el cas, se li respondria que aprendre’l és el seu deure com a ciutadà espanyol. Més d’una vegada, les instàncies oficials de la Generalitat han parlat de l’objectiu d’arribar a un “bilingüisme equilibrat”, cosa que, a la pràctica, significaria que a Catalunya totes les coses caldria fer-les dues vegades: l’una en català i l’altra en castellà; no cal dir que, tal situació seria impossible que arribés a donar-se mai; en el món real, doncs, la qüestió és, simplement, com s’han de fer les coses a Catalunya: en català o en castellà.

Què s’ha fet durant les darreres quatre dècades en matèria de normalització lingüística? Doncs aprovar unes lleis que o bé els tribunals espanyols han declarat inconstitucionals o bé les autoritats catalanes han fet els ulls grossos quan s’incomplien perquè, és clar, els que s’hi oposessin acabarien guanyant sense cap problema perquè comptarien amb el suport d’Espanya. No ens ha de costar gaire, doncs, preveure quina serà la utilitat pràctica de les mesures legislatives amb què la Generalitat ha promès respondre a la situació que alguns han qualificat d’emergència lingüística. Per normalitzar el català cal, simplement, deixar de considerar obligatori l’ensenyament del castellà a l’escola i, d’altra banda, aprovar unes lleis que garanteixin el predomini del català als mitjans de comunicació seguint el model que al Quebec es fa servir per defensar la preeminència del francès respecte de l’anglès. Òbviament, una actuació tan senzilla com aquesta serà impossible mentre no es faci efectiva la República Catalana proclamada ara fa quatre anys pel Parlament de Catalunya; tal com ho veiem cada dia, però, malgrat estar format per partits que es defineixen com a independentistes, el govern de la Generalitat s’orienta més cap a l’autonomisme amb al retorn de la política del peix al cove dels temps de Jordi Pujol que no pas cap a aconseguir d’una vegada la independència. I, mentrestant, només ens queda esperar que al Principat no arribi a passar mai com a la Catalunya Nord on la transmissió generacional del català va trencar-se perquè, ara fa ja uns setanta anys, tothom va decidir parlar als seus fills en francès, i d’ací ve que a Perpinyà sigui avui dia molt difícil sentir-hi parlar en català.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal