L’estelada al Castellet
No és pas aquesta la primera vegada que es prohibeix desplegar l’estelada al Castellet durant l’acte final de la manifestació del 7 de novembre.
El 2017, ja ho va fer Jean-Marc Pujol; llavors, tot just feia uns quants dies que el govern espanyol havia decidit destituir el govern de la Generalitat mitjançant l’aplicació de l’article 155 de la constitució de 1978 i, a diferència del seu predecessor, Pujol ja es va encarregar de demostrar un dia sí i l’altre també la seva manca de simpaties el catalanistes; no ens ha d’estranyar, per tant, la seva total sintonia amb Espanya. Potser sí que els que sostenien que no hi havia pas gaire diferència entre Pujol i Aliot no estaven pas del tot equivocats.
En la seva resposta al Col·lectiu 7 de Novembre, el govern municipal de Perpinyà diu que “sosté i valora la història, la llengua i la cultura catalana”, però a mi em sembla que a la Bressola no tenen pas gaires motius per creure’s una afirmació com aquesta, més que res perquè tot l’afer de l’antic convent de Santa Clara la desmenteix d’una manera clara i contundent. De totes maneres, ja sabem quin valor té a la pràctica l’afirmació, introduïda a la constitució de la V República, que les llengües regionals formen part del patrimoni cultural de França o la que ens trobem a l’article 3 de la constitució de 1978 que pretén fer-nos creure que Espanya veu les seves diferents modalitats lingüístiques com un patrimoni cultural que cal respectar i protegir. Si ens n’hem refiar d’Espanya i França, podem donar per fet que el català no té gens de futur. En la seva resposta negativa, el consistori perpinyanès proclama, a més, que no es pot posar un lloc històric i emblemàtic de la ciutat a disposició d’una manifestació amb reivindicacions independentistes. Deduïm, doncs, que si les reivindicacions de la manifestació del proper dissabte fossin d’una altra mena, llavors sí que no hi hauria cap problema perquè els seus organitzadors pugessin al Castellet a fer-hi onejar les banderes que els semblés, però, és clar, amb els independentistes no es pot seguir el criteri general encara que això signifiqui limitar el seu dret a la lliure expressió, un concepte que podem sospitar que Aliot no deu valorar gaire, igual com tot allò que faci referència a drets i llibertats públiques o també a la història, la cultura i la llengua catalanes. Evidentment, no ens ha de costar gaire comprendre que faria molt de lleig que a l’única capital de departament governada pel Rassemblement national s’hi mostrés un símbol del tot contrari al nacionalisme franco-francès que la formació de la ultradreta xenòfoba engega a dojo.
Dissabte que ve, doncs, no es veurà l’estelada al Castellet, però espero que n’hi hagi força a la manifestació, com també m’agradaria que, des de Perpinyà, s’enviés un missatge clar i rotund als polítics independentistes del Principat per recordar-los que si una cosa volen els seus votants és la independència, és a dir, fer efectiva la República Catalana proclamada ara fa quatre anys al Parlament de Catalunya. Això de donar suport als pressupostos generals de l’estat espanyol a canvi d’unes quantes pel·lícules en català a Netflix ja ho feien Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla o, fins i tot, Artur Mas, qui, recordem-ho, el 2012 no reclamava pas la independència sinó un suposat pacte fiscal. L’inici del procés independentista va venir pel cansament de trenta anys de política de peix al cove, és a dir, d’anar a Madrid a arreplegar quatre engrunes i vendre-ho com un gran triomf de l’astúcia negociadora dels catalans. I com sempre, hem d’estar a l’espera del meravellós dia que tant el consistori de Perpinyà com el Consell General dels Pyrénées Orientales estiguin governats per un partit catalanista que hi disposi d’una còmoda i àmplia majoria.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)