Celebracions d’octubre
Deixant de banda l’1 d’octubre, aniversari d’una victòria popular contra un estat autoritari i repressor com segurament també contra unes autoritats autonòmiques que igual s’haurien estimat més que la gent s’hagués quedat a casa, la primera quinzena d’octubre va plena d’efemèrides històriques objecte de celebració i commemoració.
L’actual societat valenciana té el seu origen en la conquesta del territori per Jaume I i en la seva repoblació per catalans; per això, el 9 d’octubre, l’aniversari de l’entrada del rei Conqueridor a València el 1238, és la festa nacional del País Valencià, però no pas, naturalment, de la Comunidad Valenciana perquè les comunitats, pel sol fet de ser-ho, no poden tenir festes nacionals. Enguany, el president de la Generalitat Ximo Puig (PSOE) ha fet unes declaracions cridant a una segona transició cap a una Espanya federal, una proposta que, tal com estan les coses, són més ganes de fer volar coloms que res més. Vés què hi diran distingits caps visibles de la facció més espanyolista del PSOE com ara Francisco Javier Lambán, president d’Aragó, Emiliano García-Page, president de Castella-la Manxa, i Guillermo Fernández Vara, president d’Extremadura; a més, no em semblaria pas gaire probable que, al Congrés dels Diputats, el PP, Ciutadans i Vox votessin a favor d’una reforma federalista de la Constitució; certament, hi ha un projecte federal en què el País Valencià hi encaixaria molt bé, però és el de Països Catalans, que a Ximo Puig no li deu fer gaire el pes. A diferència de com va passar ara fa uns quants anys, aquesta vegada no hi ha hagut amenaces per part de grups d’extrema dreta, però la policia ha prohibit participar en la processó cívica a Compromís, la principal formació del govern de València gràcies a la qual Puig és president de la Generalitat; òbviament, davant de tal despropòsit, la dimissió de la delegada del govern espanyol Gloria Calero és el mínim que es pot demanar. És clar que ja ens fem càrrec que, segons la policia espanyola, Compromís és una força política infinitament més perillosa i extremista que no pas Vox i els grupuscles d’extrema dreta de València.
Que la conquesta castellana d’Amèrica va tenir com a conseqüència el genocidi dels pobles americans i l’inici del tràfic d’esclaus africans per l’Atlàntic és una cosa òbvia i evident, però, deixant de banda d’altres opcions que no resultarien tan odioses ni discutibles, a Espanya van triar com a dia de la seva festa nacional el 12 d’octubre, aniversari de l’arribada de Colón a les Antilles el 1492. Com passa cada any pel dia de Santa Hispanitat, patrona dels genocides, ens tocarà veure imatges de la celebració oficial de Madrid, on, a més dels reis i de les principals autoritats espanyoles, no hi faltarà pas la cabra de la Legió, un dels elements de la grandiosa, i costosa, desfilada militar on, a més d’unitats de tots els exèrcits i de la Guàrdia Civil, fins i tot n’hi sortiran uns de disfressats dels Tercios de Flandes, les tropes espanyoles dels segles xvi i xvii, és a dir, del temps en què a Espanya no es ponia mai el sol i que a Catalunya van haver de córrer perseguits per pagesos i segadors revoltats contra la seva rapacitat criminal; en suma, un espectacle tan grotesc, caspós i rònec com el que s’organitza a París cada 14 de juliol i que espero que la República Catalana no prengui mai com a model. Com a complement, tindrem l’habitual manifestació espanyolista a Barcelona amb què els grups unionistes volen donar la rèplica a les manifestacions independentistes de la Diada, com també l’extrema dreta més descarada exhibirà pels voltants de Montjuïc tot un arsenal de símbols franquistes, feixistes i nazis que en qualsevol país civilitzat estarien prohibits. I, finalment, el 15 d’octubre s’escau l’aniversari de l’afusellament pels franquistes del president de la Generalitat Lluís Companys el 1940. Com sabem, arran de l’ocupació de França per les forces del III Reich, la Gestapo va capturar Companys a la Bretanya i el va lliurar a les autoritats espanyoles. França i la República Federal Alemanya van demanar perdó per la seva implicació en els fets mentre que Espanya encara és l’hora que ho faci i, sobretot, que declari nul·les les sentències dels tribunals franquistes. Suposo, d’altra banda, que si Espanya realment hagués deixat enrere el feixisme, l’execució d’un polític demòcrata pels franquistes seria un fet molt més important per rememorar que no pas unes glòries imperials genocides i caducades.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)