Una proposta equivocada
Estic d’acord amb la CUP que una taula de diàleg on no es pot parlar ni d’autodeterminació ni d’amnistia no té ni solta ni volta,
com també que no queda gaire clar tampoc què pensa fer de debò Junts per Catalunya per arribar a la independència; ara bé, la proposta de convocar de manera unilateral un nou referèndum és absurda perquè portaria, necessàriament, a una repetició de l’1 d’octubre. Si es vol celebrar a Catalunya un referèndum d’autodeterminació “normal”, és a dir, com els que, en el seu moment, van tenir lloc al Quebec i a Escòcia, a qui cal demanar que en posi la data no és pas al president de la Generalitat de Catalunya sinó al president del govern espanyol perquè és Espanya qui té la facultat de decidir si el referèndum es podrà desenvolupar o no en condicions normals, és a dir sense risc de la integritat física dels votants. Com tots recordem, si el referèndum de l’1 d’octubre va haver de celebrar-se en unes circumstàncies del tot anòmales va ser perquè Espanya va decidir impedir que es pogués desenvolupar amb normalitat; per això, ara fa quatre anys, no es van poder fer servir les urnes de metacrilat que s’usen habitualment en les convocatòries electorals, als col·legis no va ser possible constituir les meses amb el president i els vocals sinó que va caldre recórrer a voluntaris, l’autoritat estatal va evitar que la Generalitat disposés d’un cens d’electors com també va atacar les xarxes informàtiques de l’administració catalana i, finalment, el desplegament policial que es va dur a terme no va ser per mantenir l’ordre durant les votacions sinó per requisar urnes i estomacar de valent les persones que volien anar a votar. Certament, les condicions en què es va haver de dur a terme poden servir per qüestionar la validesa dels resultats de l’1 d’octubre, però fins que Espanya es comprometi a permetre acudir a les urnes per decidir el destí de Catalunya en unes circumstàncies normals i amb totes les garanties, ací referèndum ja se’n va fer un i no cal convocar-ne cap d’altre, més que res perquè no tindria sentit.
Al Canadà i al Regne Unit, la celebració de referèndums d’autodeterminació al Quebec i a Escòcia es va aconseguir, simplement, demanant-ho, mentre que a Espanya no queda més remei que obligar-l’hi perquè es tracta d’una societat i un estat incapaços d’entendre les coses per les bones, tal com a finals del segle xix va quedar clar a Cuba i, unes dècades abans, a la majoria de l’Amèrica fins aleshores espanyola. Ens cal, doncs, paciència i continuar amb les mobilitzacions i l’esperit de protesta dirigit tant en contra “els nostres”, és a dir, uns líders independentistes massa temptats de reprendre la vella política del peix al cove que tants rèdits li va donar a Jordi Pujol per així evitar-se problemes i poder gaudir de les poltrones autonòmiques, com contra un estat espanyol que, com ha demostrat amb la seva resposta al procés independentista català, això de la democràcia sembla venir-li gros. Recordem, d’altra banda, que la taula de diàleg només tindrà sentit quan s’hi impliqui no pas únicament el govern espanyol sinó totes les forces polítiques del Congrés dels Diputats i tots els poders de l’estat espanyol i, també, quan l’interlocutor català no sigui una institució autonòmica com la Generalitat de Catalunya, que si existeix és només perquè Espanya ho permet, sinó un organisme representatiu de les forces independentistes, com ara l’ANC o el Consell per a la República. S’aconseguirà un dia que, cansada dels problemes que provoca la manca de voluntat de resoldre el conflicte català, la Unió Europea obligarà Espanya a seguir la via canadenca i britànica? Ara per ara, aquesta és la gran incògnita.
Evidentment, si amb l’acte d’homenatge celebrat a Illa (Rosselló) als voluntaris nord-catalans que van fer possible l’1 d’octubre s’assoleix que al Principat, tothom, espanyolistes inclosos, s’assabenti d’una vegada per totes que Catalunya no és pas únicament el territori de les províncies espanyoles de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona i que Perpinyà no és pas una ciutat del sud de França, tot això que tindrem.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)