No a la taula!
Com va ser que, divendres passat, en la manifestació convocada a la plaça de Sant Jaume de Barcelona contra la detenció del president Carles Puigdemont, el crit que més s’hi sentís fos el de “No a taula!”? Pensem-hi.
Primer que tot, si Jordi Sánchez i Jordi Turull no poden participar-hi perquè Pedro Sánchez no està disposat a tenir-los com a interlocutors, això ja ens indica que les coses no van pas pel bon camí; en teoria, la delegació catalana hauria de ser completament lliure d’enviar a la taula qui volgués, i, evidentment, si Pere Aragonès accepta els vetos de Pedro Sánchez, no costa gaire veure-hi un senyal de submissió. En segon lloc, si per part espanyola s’afirma que a la taula no s’hi pot parlar de res que qüestioni el marc constitucional espanyol, llavors passa que només s’hi poden tractar de temes que ja es discuteixen a la comissió Estat-Generalitat, cosa que converteix en redundant la taula de diàleg. A més, a qui representa la delegació espanyola? Si representés el conjunt dels poders de l’Estat, llavors hauria estat inconcebible que Pablo Llarena —o qualsevol altre jutge espanyol— hagués fer detenir Carles Puigdemont per mirar d’aconseguir-ne l’extradició a Espanya; més aviat, s’haurien suspès totes les causes contra independentistes catalans i es permetria el lliure retorn dels exiliats. D’altra banda, no és pas cap secret que la majoria de les forces d’oposició al govern espanyol —PP, C’s i Vox— no vol saber-ne res de la taula de diàleg; per tant, el dia que Pedro Sánchez i el PSOE deixin de ser al govern espanyol, els possibles acords de la taula de diàleg es convertiran en foc d’encenalls perquè el nou executiu de la Moncloa no s’hi sentirà vinculat. Òbviament, també podem demanar-nos si és gaire oportú aprovar una llei audiovisual que margina el català havent-hi oberta una taula de diàleg amb Catalunya.
Per tot això, amb els seus crits i les seves consignes, els manifestants de divendres passat a la plaça de Sant Jaume no volien dir pas que estiguessin en contra d’un diàleg amb Espanya, al qual, tard o d’hora s’hi ha d’arribar, sinó que consideren una enredada la taula oferta per Pedro Sánchez. Com és natural, les coses haurien estat del tot diferents si, l’octubre del 2017, en comptes d’enviar policies a estomacar gent i d’aplicar l’article 155, Espanya hagués ofert una taula de diàleg, la qual, en unes circumstàncies com aquelles, sí que hauria pogut tenir credibilitat. I ara ve ací la gran pregunta: si a Espanya, la taula de diàleg no gaudeix de cap mena de suport fora de les forces que formen el govern de Pedro Sánchez, i encara amb matisos perquè no crec pas que certs barons del PSOE com ara el president d’Aragó Francisco Javier Lambán s’hi sentin concernits, i, a més, tal com ho ha demostrat l’acció del jutge Llarena, els poders de l’Estat no s’hi consideren vinculats, per quina raó s’hauria d’esperar que els independentistes catalans creguessin en la taula de diàleg? La qüestió, doncs, no és pas per què els manifestants, tan els de la plaça de Sant Jaume com els de la Diada, expressen rebuig a la taula, sinó com és que el govern de la Generalitat, format per partits independentistes, continua representant la comèdia de la taula amb Pedro Sánchez. Que potser compten amb la basa que, per més desacreditats que quedin, els independentistes igualment els hauran de votar perquè no tenen cap més opció? Fet i fet, ha estat per aquesta raó, i per cap d’altra, que van renovar la majoria al parlament en les eleccions del passat mes de febrer. Doncs si que ho tenim cru si el principal obstacle per aconseguir la independència és l’actitud dels dirigents dels partits independentistes, més preocupats per ocupar càrrecs a la Generalitat —i no perdre’ls— que per avançar vers la República Catalana. El principal atractiu de Carles Puigdemont és que, mantenint-se a l’exili, es posa fora de l’abast dels poders espanyols que, com podem veure, no poden fer res per neutralitzar-lo; d’ací deu venir que no pugui beneficiar-se de cap indult ni de cap mena de mesura de gràcia que li permeti tornar lliurement a la zona de Catalunya encara sota sobirania espanyola.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)