Volem una taula de diàleg de debò?
Si, com ho estableix Pedro Sánchez, no s’hi pot parlar de res que contradigui l’actual constitució espanyola, llavors la pretesa taula de diàleg reunida a Barcelona ara fa uns dies no passa de ser una mena de versió bis de la comissió Estat-Generalitat, on el sistema jurídic espanyol vigent no es qüestiona perquè hi representa el punt de partida.
Precisament, si s’ha d’establir una taula de diàleg és perquè l’actual marc constitucional ja no resulta útil a Catalunya tal com ho demostra el seu rebuig per la majoria del seu Parlament. D’altra banda, que la part catalana estigui representada per la Generalitat té el problema que aquesta és una institució autonòmica espanyola que existeix només perquè a Espanya ho permeten; com ja s’ha vist en els casos de Carles Puigdemont i de Quim Torra, a la pràctica, el Molt Honorable Senyor President de la Generalitat de Catalunya no és ningú perquè, en qualsevol moment, les autoritats espanyoles poden decidir destituir-lo o inhabilitar-lo.
Cinquanta anys enrere, tots els franquistes, tant els immobilistes com els reformistes, estaven d’acord que de democràcia a Espanya, ni parlar-ne; per tant, a qui no estigués disposat a acceptar el règim de bon grat, se li aplicava la repressió i prou, que per això hi era el Tribunal de Orden Público (TOP). A causa de la seva avançada edat i del seu feble estat de salut, la mort de Franco ja es veia propera, però el règim, que els seus dirigents consideraven inqüestionable, l’havia de sobreviure indefinidament, és a dir, per sempre. Si les coses no van anar així, va ser perquè pocs mesos després de mort Franco, una forta mobilització popular exigí el retorn a la democràcia, i fou aquest estat de protesta social que va obligar els sectors reformistes del franquisme a concedir força més d’allò que estaven disposats a atorgar, perquè, com és obvi, per res del món, un home format en el franquisme com Adolfo Suárez (1932-2014) s’hauria imaginat que si mai arribava a president del govern, es trobaria havent de legalitzar el Partit Comunista o de reconèixer Josep Tarradellas com a president de la Generalitat de Catalunya. Ara, ens trobem que per als actuals governants espanyols, la constitució de 1978 és una cosa tan sagrada i inamovible com per als franquistes ho eren els Principios del Movimiento o el Espíritu del 18 de julio; així doncs, tal com ho van entendre els quatre-cents mil manifestants de la darrera Diada, el full de ruta cap a la independència ens l’assenyala el record dels temps en què hom sortia al carrer per cridar “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, les consignes que resumien el programa polític de l’Assemblea de Catalunya, organisme on s’hi aplegaven totes les forces de l’oposició democràtica al franquisme.
Com és lògic, durant els darrers divuit mesos, els confinaments de la pandèmia que encara patim ens han impedit mobilitzar-nos, però ens cal recuperar el nivell de presència al carrer dels anys 2012-2019. Al capdavall, va ser el gran èxit de la manifestació de la Diada de 1977 allò que va fer veure a Suárez que no li quedava més remei que arribar a una entesa amb Tarradellas, igual com serà la persistència de la mobilització i la reivindicació al carrer que obligarà Pedro Sánchez, o qualsevol dels seus possibles successors, a establir una taula de diàleg de veritat, on l’interlocutor català no serà pas la Generalitat sinó el Consell per a la República, organisme que hauria d’assumir la direcció política de l’independentisme.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)