cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Xavier Deulonder i Camins

Aliot i el seu llibre

Potser donant al seu llibre el títol Impossible n’est pas Français, Louis Aliot pretén fer-nos creure que si un dia a França es posen a trobar la quadratura del cercle, segur que se’n sortiran

perquè, per la gràcia de la Marianne, els francesos són una mena de déus amb uns poders i unes facultats que la resta d’humans no tenen; segurament hi deu influir el fet de parlar la llengua més bella i perfecta del món. Ben mirat, no li falta raó; en el seu dia, Jacques Chirac va demostrar-nos que els francesos, quan s’ho proposen, poden fer esclatar bombes atòmiques a l’oceà Pacífic i tot, una gesta que va superar, i de llarg, la de François Mitterrand fent enfonsar el Rainbow Warrior, el vaixell de Greenpeace que protestava contra la realització d’assaigs nuclears a Moruroa; d’altra banda, no crec que hagi aconseguit ningú superar la traça que tenen els francesos a l’hora de provocar conflictes a l’Àfrica. I referint-nos a coses molt més modestes i prosaiques, vés qui ho havia de dir que arribaria un dia en què seria gairebé impossible sentir parlar en català pels carrers de Perpinyà o de qualsevol altra localitat de la Catalunya Nord. Si Pompeu Fabra alcés el cap, no li aconsellaria pas fer una volta per Prada, ni tampoc per certs llocs de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, tot s’ha de dir. Evidentment, hi ha una cosa que els francesos no aconseguiran mai i que Aliot no se la proposa de cap manera: assolir que França deixi de ser un estat centralista on els que viuen fora de París siguin ciutadans de segona o de tercera categoria, i ja he dit més d’una vegada que, per la seva situació geogràfica, la Catalunya Nord està a la perifèria no ja de França sinó del desert francès mateix; per alguna raó deurà ser que s’hi registri l’índex d’atur més alt de tota la República Francesa.

Segons ho afirma Louis Aliot, Jean-Marie Le-Pen “va agafar la bandera francesa a la cuneta per tornar-la a col·locar al seu lloc, a la part superior del pal”, com si el nacionalisme xovinista franco-francès no hagués estat, des de sempre i tota la vida, un factor comú al conjunt de la classe política francesa. O si no, a què es deuria referir el general Charles de Gaulle quan parlava de la grandeur o de l’excepció cultural francesa? Queda clar, doncs, que Le-Pen no va fer res més que embolicar el seu autoritarisme xenòfob i reaccionari amb exaltació nacional francesa. Que potser fou per continuar l’obra de Le-Pen que Aliot va plantificar la bandera francesa al Castellet de Perpinyà? M’és igual quin sigui el lloc de la bandera francesa, però sí que tinc clar que a la Catalunya Nord hi sobra perquè no és el seu lloc; al nord de les Corberes, ja s’ho faran. Sosté Aliot que el sistema educatiu nacional —franco-francès i hexagonal, s’entén— està massa polititzat, i, precisament, hem de creure’ns que al Rassemblement national (RN) li repugna per principi fer servir l’escola per adoctrinar la mainada; ja posats, també podem creure’ns que els elefants volen.

Segurament, en aquells llunyans i feliços temps en què dins de la política francesa Jean-Marie Le-Pen era un element tan marginal com l’humorista Coluche, les seves sortides de to i les seves estripades, com ara certs comentaris antisemites, no sols no eren cap problema sinó que encara ajudaven a créixer el seu projecte polític, però, és clar, com tots sabem, si Jacques Chirac va sortir reelegit el 2002 va ser no pas perquè la majoria dels francesos confiessin en les seves polítiques sinó perquè l’altre candidat era Jean-Marie Le-Pen i ací es va veure que el tarannà extremista i agressiu del fundador del Front Nacional no era pas un atot sinó un llast; per això, Marine Le-Pen i Louis Aliot van esforçar-se a distanciar-se’n per així fer veure que eren una dreta europea normal. Si aquest projecte reeixís, França passaria a tenir una dreta a l’espanyola, és a dir, d’arrels feixistes però amb un vernís, molt prim, de liberalisme. No diré pas que Les Républicains siguin una meravella, però el referent de la dreta francesa convencional és el general de Gaulle que no sols no era feixista sinó que va lluitar contra els feixistes, mentre que entre els fundadors del Front National hi havia molts nostàlgics de Vichy; segur que si el RN arriba a ser hegemònic entre la dreta francesa no trigarem gaire a veure reivindicacions del mariscal Pétain i justificacions del seu règim, tan repugnants com el franquisme gens dissimulat del PP espanyol. Al Principat, abans que hi comencés el procés independentista n’hi havia molts que deien que tant el PP com CiU eren forces de dretes. Tenien raó, només que el fundador del PP, Manuel Fraga Iribarne, va ser ministre de Franco, mentre que, durant el franquisme, Jordi Pujol, el cap visible de CiU, havia estat empresonat —i torturat per la policia— a causa de la seva militància en l’oposició clandestina al règim. Que Marion Marechal representa una línia més reaccionària més en sintonia amb els orígens del Front National? Llavors, continuant amb el símil espanyol, direm que Louis Alliot seria la versió francesa del PP mentre que Marion Marechal seria l’equivalent gal de Vox. A Espanya, els del PP pensen gairebé igual com els de Vox només que, per semblar demòcrates, miren de dissimular-ho. Evidentment Aliot ha escrit el seu llibre en francès; escriure un llibre en català, o amb versió en català, ho hauria pogut fer Joan Pau Alduy, però, tant si ens agrada com si no, les coses van com van. Pobres de nosaltres, doncs, si la publicació del seu llibre li servís a Aliot de trampolí per arribar a l’Elisi en l’elecció presidencial de l’any que ve.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal