Pablo Casado i la llengua de les Illes
La celebració del congrés autonòmic del PP balear ha estat el motiu que ha portat Pablo Casado a Palma, on no ha perdut l’ocasió de delectar-nos amb un dels seus habituals estirabots:
afirmar, amb una autoritat que ell sabrà d’on li deurà venir, que a les Illes no es parla pas català sinó mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc. Com que desconec aquestes dues llengües i, d’altra banda, no tinc pas una corrua interminable de màsters obtinguts a la universitat de casa meva, jo no m’atreveixo pas a pronunciar-me sobre si el gallec i el portuguès són o no una mateixa llengua; en tot cas, em limito a assenyalar que em crida força l’atenció que la suposada identitat de llengua es plantegi sempre entre el gallec i el portuguès però mai entre el gallec i l’asturià, entre el gallec i el castellà o, ja posats, entre el castellà i el portuguès. Evidentment, en la seva infinita saviesa filològica, que igual li ve per ciència infusa o per revelació divina, Pablo Casado deurà saber per què existeixen el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc i el formenterenc en comptes del balear, com han defensat alguns gonellistes, o per què no subdivideix l’eivissenc en josepí, portmanyí, joaní, eularienc i ciutadà perquè igual resulta que als quatre municipis que hi ha constituïts a l’illa d’Eivissa —Sant Josep de sa Talaia, Sant Antoni de Portmany, Sant Joan de Labritja, Santa Eulària des Riu i Ciutat d’Eivissa— es parlen llengües del tot diferents. D’altra banda, m’imagino que, a hores d’ara, Casado deu d’estar renyant de valent els dirigents illencs del PP perquè, en la web del congrés, les opcions lingüístiques eren el castellà i el català, llengua aquesta darrera que, com Casado mateix ens ha ensenyat, no té res a veure amb les Illes; ja me’ls veig, pobrets, obligats a fer autocrítica.
Temps era temps, a declaracions d’aquesta mena, s’hi responia amb una demostració, racional i desapassionada, de la unitat del català perquè aleshores encara era possible creure que només la ignorància i el desconeixement provocats per quatre dècades de dictadura franquista podien portar algú a qüestionar que la llengua de Catalunya era la mateixa que la del País Valencià i la de les Illes. Ara bé, aviat en farà cinquanta anys de tot plegat i encara estem igual; Pablo Casado mateix va néixer el 1981 i, per tant, va ser escolaritzat no pas durant el franquisme sinó en temps de l’Espanya de les autonomies. Ben mirat, però, què n’ha de fer Casado de si la llengua pròpia de les Illes és o no el català si el seu objectiu i propòsit és supeditar-la al castellà fins deixar-la reduïda a manifestació folklòrica? Al capdavall, en el mateix congrés del PP de les Illes, va retreure a Pedro Sánchez que defensés el castellà a Califòrnia o Dakota però que “no ho faci a Mallorca, Tarragona o Biscaia”, cosa que ja podem entendre què significa; a més tots sabem per quina raó no deu considerar que calgui defensar el castellà en una ciutat de Catalunya com ho és Perpinyà. Com és lògic, si una cosa li deu saber greu a Casado és que la llengua de les Illes hagi sobreviscut a quaranta anys de Franco i quatre anys de govern de José Ramón Bauzá.
Al congrés autonòmic del PP, Casado es va deixar anar engaltant “Aquesta cultura vostra no és un apèndix de ningú. No sou part de no sé quins Països Catalans, sou les grans Illes Balears admirades a tot el món”. Que això ho digui el defensor d’un projecte nacional centralista com l’espanyol concebut sobre la base que tot ha de girar al voltant de Madrid, més aviat fa riure. A més, ho va reblar sentenciant “A qui se li ocorre dir que les Balears són part de no sé quins Països Catalans?”, “Que no han visitat aquests pobles? Que no han vist aquestes pedres? Que no han escoltat aquesta llengua?”. De debò que Pablo Casado no ho sap que bastants dels defensors del projecte dels Països Catalans no han visitat mai les Illes per la molt simple raó que hi van néixer i hi han viscut tota la seva vida? D’altra banda, no sé quina llengua deu d’haver escoltat Casado perquè estic segur que si algú se li adreça en “mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterenc”, la seva reacció automàtica deu ser exigir al seu interlocutor que li parli en castellà, és a dir, en espanyol.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)