Nacionalisme incendiari
No crec que calgui saber-ne gaire de geografia per adonar-se que Perpinyà és molt més a la vora de Llançà (Alt Empordà) que no pas Saragossa o Pollença;
d’altra banda, el sentit comú ens indica que si es tracta d’apagar un incendi forestal, tant hi fa que l’aigua que s’hi llenci procedeixi de França, d’Espanya o de Catalunya, més que res perquè el foc i l’aigua no hi entenen de nacionalitats i de fronteres. Resulta, doncs, comprensible la indignació i l’enrabiada de Joan Delort, director general de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments de la Generalitat, quan, des de Madrid, el govern espanyol li va prohibir sol·licitar a França que li enviés els hidroavions de Perpinyà, que només haurien trigat uns quinze minuts a arribar a Llançà, adduint que, primer, calia recórrer als mitjans espanyols, és a dir, a uns avions procedents de Saragossa o de Pollença (Mallorca). Ja ho comprenc, també, que els delegats i subdelegats del govern espanyol han de defensar-ne els punts de vista, però, Albert Bramon, subdelegat del govern espanyol a la província de Girona, ha fet un molt trist paper defensant la decisió de bloquejar els hidroavions de Perpinyà.
En tot plegat, però, no hi veig pas una voluntat deliberada d’Espanya de perjudicar Catalunya, sinó una mostra més de la seva actitud obtusa de considerar el marc nacional una mena de valor suprem al qual s’hi ha de subordinar tot. Així doncs, no s’ha permès que els avions de Perpinyà anessin a apagar foc a Llançà per la mateixa raó que el disseny de l’AVE es va fer radial amb centre a Madrid, el lloc per on, segons sembla, també hi ha de passar el corredor mediterrani, el dia que es decideixin a fer-lo, i que aquesta decisió sigui tan irracional com la de rebutjar els avions de Perpinyà tant és. Em temo, doncs, que si demà es declarés un incendi forestal a l’extrem oest de la província de Huelva, el govern espanyol hi impediria la participació en les tasques d’extinció d’avions portuguesos encara que, en realitat, aquesta fos la decisió més lògica i, per això, ho haguessin sol·licitat les parts directament afectades, com també que si la Generalitat volgués col·laborar en la lluita contra un incendi a la Catalunya Nord, no ho podria fer de cap manera perquè a Madrid no n’hi donarien permís. En conclusió, Espanya pot cremar tota sencera d’una punta a l’altra però l’orgull nacional ha d’anar per davant de tot, i ara imaginem-nos que es donés cap mena d’emergència en una zona limítrof amb Gibraltar. Ben mirat, aquesta és la lògica que porta Espanya a mantenir la seva actitud repressiva envers l’independentisme català malgrat que Europi la desaprovi, tal com s’ha vist en el rebuig de les eurordres emeses per autoritats judicials espanyoles contra dirigents independentistes exiliats. Òbviament, aquest és un model nacional que cal evitar seguir; per això, si en una Catalunya independent ens trobéssim amb un incendi forestal que devastés el nord del Rosselló, és a dir, la zona de Salses, Vingrau, Òpol i Talteüll, és clar que el govern català hi hauria de mobilitzar tots els seus efectius, però si els responsables de les àrees afectades demanessin ajuda a França calculant que uns hidroavions que sortissin de Narbona o Carcassona arribarien abans que d’altres de procedents de Girona, Barcelona o Tortosa, llavors el govern català hauria de tenir l’obligació d’autoritzar l’ajuda francesa, perquè la cura dels boscos va davant de l’afirmació de nacionalitats o de fronteres.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)