Estelades al Tour de França
Que l’estelada és el símbol de l’independentisme català, ho sap tothom, principalment els corresponsals de TVE que, per això, diumenge passat, en retransmetre l’etapa Ceret-Andorra la Vella del Tour de França, feien mans i mànigues per evitar que se’n poguessin veure imatges
o, si això no era possible, la ignoraven fent com si no hi fos; d’ací que comentessin el primer pla d’una vaca o parlessin d’un camp de blat segat que feia unes formes que a ells els podien semblar estranyes o, fins i tot, d’un dibuix a l’asfalt, però no en diguessin ni mitja de la gran estelada que estava ben visible al costat del revolt de la carretera per on passaven els ciclistes. Tant en podríem dir ceguera selectiva com manca d’ètica professional perquè se suposa que els espectadors de TVE tenen dret a estar informats, és a dir, a saber què passa al seu voltant. En canvi, els comentaristes de la televisió francesa explicaven que l’estelada és l’emblema dels nacionalistes catalans que volen la independència tant d’Espanya com de França; ja m’ho figuro que no deurien sentir cap mena de simpatia envers l’independentisme català però almenys sí que sabien en què consisteix la seva feina. Com és lògic, les persones que, seguint la crida de la territorial nord-catalana de l’ANC i del Consell per a la República, han exhibit l’estelada al pas dels ciclistes han demostrat que aquesta etapa del Tour de França transcorria per la Catalunya Nord i no pas pel departament dels Pyrénées Orientales, un més dels del sud de França encabits dins d’Occitanie, l’esguerro territorial amb capital a Tolosa que a París van empescar-se no sabem pas per què i la veritat, no ens importa gaire. Ara només queda esperar que la presència d’estelades als cent noranta quilòmetres que separen Ceret (Vallespir) d’Andorra la Vella serveixi perquè, al Principat, se n’adonin d’una vegada que el límit septentrional de Catalunya és a Salses i no pas a La Jonquera. I si amb això no n’hi hagués prou, sempre podem esperar que s’aconsegueixi el proper dia 16 amb l’acte commemoratiu del seu seixantè aniversari que Òmnium Cultural celebrarà a Elna (Rosselló) on s’hi espera la presència de Carles Puigdemont i d’Oriol Junqueras. Lògicament, si l’acte es fa a Elna i no pas a Perpinyà deu ser per les diferències ideològiques i de tarannà que hi ha entre els seus respectius batlles, Nicolas Garcia i Louis Aliot. Tenim, doncs, quatre anys de coll per assolir que Perpinyà deixi de ser un referent de la ultradreta francesa.
També hauria pogut escriure una crònica sobre la remodelació del govern espanyol, però m’ha semblat que no valia pena perdre el temps amb un tema tan irrellevant com aquest. Siguin quins siguin els seus ministres, Pedro Sánchez continua en els seus tretze de no voler sentir parlar ni d’amnistia ni d’autodeterminació, amb la qual cosa la famosa taula de diàleg perd tot el seu sentit, perquè és precisament d’això que s’hi ha de tractar. El president del govern espanyol també ha dit que no vol que Oriol Junqueras participi a la taula; en tot cas, haurien de ser les forces independentistes catalanes les que decidissin quins han de ser els seus representants, però, és clar, com ja vam tenir ocasió de comprovar-ho l’1 d’octubre, a Espanya això del dret a decidir els sona a ciència-ficció. Procurem, doncs, que la manifestació de la propera Diada sigui un èxit com les dels anys anteriors a la pandèmia, o com l’acte del president Carles Puigdemont a Perpinyà, i aquesta serà l’única manera d’aconseguir que el president del govern espanyol —Pedro Sánchez o qui sigui— s’assegui en una taula a negociar no pas amb una institució autonòmica com és la Generalitat, que sempre pot ser suspesa per decisió del poder espanyol, sinó amb el Consell per a la República, el qual, com és lògic, només voldrà parlar d’autodeterminació i d’amnistia.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)