Independència i unilateralitat
Òbviament, que Catalunya deixi de ser una comunitat autònoma d’Espanya i es converteixi en un país d’Europa només pot ser legítim si la majoria del poble català ho aprova en un referèndum;
per això, la via escocesa, o potser fóra més apropiat dir-ne quebequesa, ha estat sempre el camí que l’independentisme català ha volgut seguir des de l’inici del procés. Al capdavall, els organitzadors de la consulta d’Arenys de Munt del 13 de setembre del 2009 bé deurien proposar-se arribar a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. El problema és que Espanya va passar-se uns quants anys avisant, repetidament, que no estava gens disposada a seguir la via britànica o canadenca, d’ací que, en molts llocs, l’1 d’octubre del 2017, intentar anar a les urnes signifiqués exposar-se a acabar amb el cap esberlat per un contundent cop de porra de la policia espanyola, la qual es mostra molt eficaç si es tracta d’enfrontar-se a gent pacífica i indefensa que només vol anar a votar però no tant si es tracta de detenir polítics corruptes o de lluitar contra el narcotràfic. Com és lògic, els independentistes s’haurien estimat més que el referèndum de l’1 d’octubre s’hagués desenvolupat en les mateixes condicions que el d’Escòcia del 2014 o els del Quebec de 1980 i de 1995, però va ser Espanya qui, unilateralment, va decidir que a Catalunya les coses no s’havien de fer així. Per tant, qui ha de prendre la iniciativa de convocar un referèndum pactat i reconegut per totes dues parts és Espanya, la qual, doncs, haurà de començar per prometre que aquesta vegada farà bondat i, doncs, permetrà que hom pugui acudir als col·legis electorals sense risc d’acabar a l’hospital. Naturalment, les organitzacions i partits representants de l’independentisme estarien en el seu dret a dictaminar si les condicions en què Espanya proposés fer el referèndum ofereixen o no prou garanties democràtiques. La CUP es mostra partidària de convocar unilateralment un referèndum a Catalunya si Espanya no acaba avenint-se a raons; en realitat, però, aquesta idea és absurda perquè aplicar-la significaria, com no podria ser de cap altra manera, repetir de nou l’1 d’octubre i, doncs, no costa gaire endevinar què passaria: considerant-lo il·legal, perquè segons ells és l’Estat l’únic que té dret a convocar un referèndum, els espanyolistes es negarien a participar-hi i, doncs, cridarien a l’abstenció mentre que, d’altra banda, podria ser que Madrid engegués una nova onada repressiva.
Espanya només va acceptar el Tractat de París de 1898, pel qual renunciava a la seva sobirania sobre Cuba, Puerto Rico i Filipines, perquè havia estat derrotada en la guerra que, mesos abans, havia declarat als EUA. Lògicament, hem d’estar segurs que Espanya només s’avindrà a concedir l’amnistia als presos polítics i a reconèixer el dret d’autodeterminació de Catalunya, és a dir, a permetre-hi la celebració d’un referèndum, si es troba amb una desfeta comparable a la de 1898 o amb una crisi política com la que, el 1976, va fer veure als franquistes més lúcids que havien d’acceptar liquidar el règim que s’havien compromès a servir i a mantenir fins i tot després de la mort de Franco. De moment, com s’ha pogut veure, les instàncies europees no avalen pas la resposta repressiva d’Espanya a l’1 d’octubre; no és gaire però ja ens va bé que a Brussel·les i Estrasburg es vegi els espanyols com uns sapastres incapaços de solucionar el problema de Catalunya d’una manera civilitzada, és a dir, com ho va fer el Canadà amb el Quebec i el Regne Unit amb Escòcia. Tanmateix, ara per ara, a Madrid es deuen creure que han descobert la pedra filosofal: permetent la celebració de referèndums, el Canadà i el Regne Unit s’exposen que, un dia, el Quebec i Escòcia es facin independents, mentre que a Espanya no es permeten els referèndums i, doncs, el problema està resolt des de bon principi a Catalunya i a on sigui. Així doncs, hem de ser nosaltres amb la nostra mobilització al carrer i els nostres representants al parlament europeu amb la seva acció política els que acabin portant Espanya a haver d’acceptar un nou “Tractat de París”. I decidir unilateralment activar la declaració d’independència del 2017 ha de servir perquè, davant la manifesta incapacitat d’Espanya per resoldre el problema, Europa decideixi intervenir-hi.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)