Quaranta anys de Ràdio Arrels

07 Juny 2021

Sempre podem jugar a imaginar-nos universos paral·lels en què la creació a Perpinyà d’una emissora radiofònica on tota la programació sigui en català no tingui res d’especial

perquè vés si no en quina llengua parlarien totes les ràdios del Rosselló tant si fossin públiques com privades o alternatives; lògicament, igual com a la resta de Catalunya, tot allò que s’adrecés al públic en general es faria en català i no se li acudiria a ningú que es pogués fer en cap altra llengua. Al món en què vivim, però, el 1981, van sortir com bolets emissores lliures a tot arreu de França, però qui s’ho podia imaginar que algú tingués la idea de fer ràdio en català en una ciutat on a tothom li semblava obvi que als fills s’hi havia de parlar en francès com també si un jove provava de parlar en català era escarnit o, potser fins i tot, rebia algun reny dels seus pares que prou s’esforçaven i se sacrificaven perquè ell arribés a parlar bé el francès, i així pogués arribar a disposar d’unes oportunitats que ells no havien pogut tenir a causa del seu marcat accent català.

Segons Albert Noguer, el seu actual director, “Si algun dia el francès entra a Ràdio Arrels, la nostra essència se n’aniria en orris”. Evidentment, aquest ferm compromís de negar-se a fer cap mena de concessió a la llengua que, després de tres segles i mig d’imposició per part de les autoritats —monàrquiques, republicanes o bonapartistes—, ha esdevingut d’ús majoritari en unes quantes comarques de Catalunya fins a deixar-hi el català en una situació del tot precària, ens demostra que els fundadors i els continuadors de Ràdio Arrels volen que el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i la Cerdanya formin no pas el departament dels Pyrénées Orientales ni tampoc le Pays Catalan sinó la Catalunya Nord; per això és un motiu de celebració el quarantè aniversari de l’emissora, que va radiar el seu primer programa el 28 de maig de 1981 i que partint d’una situació de total precarietat ha arribat a poder disposar d’un cèntric local a Perpinyà, com també a esdevenir un referent dins dels mitjans informatius de la Catalunya Nord. L’únic fet a lamentar és, precisament, que durant aquestes quatre dècades, no hagi provat ningú de fer-li la competència a Ràdio Arrels engegant una altra emissora generalista exclusivament en català, com també l’actitud de molts mitjans de comunicació del Principat que, tot i fer-se en català i mostrar una actitud catalanista, encara els sembla que Perpinyà i el Rosselló formen part no pas de Catalunya sinó de França i, per això, no tenen en compte els seus possibles —i, sovint, reals— seguidors nord-catalans.

Tant de bo, doncs, que Ràdio Arrels arribi a fer quaranta anys més, i també que arribi el dia que si a Perpinyà es fa una ràdio en francès sigui perquè se l’escoltin els immigrants francesos que puguin residir-hi o la gent que, per la raó que sigui, estigui interessada en la llengua de Molière. Ara bé, per aconseguir-ho, no hem de mirar de trobar la manera que França arribi a tenir una actitud realment positiva envers les seves llengües regionals, sinó que hem d’assolir que el català deixi de ser una llengua regional de França, una cosa que ho és només d’ençà del Tractat dels Pirineus. La Llei Molac, rebutjada ara fa unes quantes setmanes pel Consell Constitucional francès, significava un evident pas endavant, però ni tan sols preveia que, a la Catalunya Nord, el català fos llengua cooficial amb el francès; a més, França sempre considerarà que el francès ha de ser la llengua nacional a tot arreu del seu territori i, per tant, sempre veurà el català com una llengua de segona categoria.

Xavier Deulonder i Camins