Cap a la represa independentista
El moviment independentista té tres fronts: l’institucional, l’internacional i el de la societat civil, els quals, com és lògic, han d’actuar d’una manera coordinada. Ara bé, per poder arribar a aconseguir la independència hem de començar per tenir clar quina és la funció i les capacitats de cadascun.
D’ençà de l’aplicació del 155, hauria hagut de fer-se evident que la Generalitat no pot encapçalar ni dirigir el procés independentista per la molt senzilla raó que l’Estat sempre disposa de l’opció de suspendre-la o suprimir-la; per tant, el President de la Generalitat no és ningú perquè, sempre que els sembli convenient, a Madrid poden decidir inhabilitar-lo, destituir-lo o, fins i tot, intentar empresonar-lo. Naturalment, les coses no serien així si, tal com ens ho vam voler creure en els bons temps de la revolució dels somriures, Espanya fos un estat civilitzat com el Canadà o el Regne Unit, però a la tardor farà quatre anys que vam haver d’enfrontar-nos a la realitat, que, segons vam tenir ocasió de veure-ho, no és pas de color de rosa sinó de color gos com fuig. Per tant, si hem de criticar Junts, ERC i la CUP no és pas per prioritzar la conservació de la Generalitat a l’avenç cap a la República Catalana, proclamada pel Parlament de Catalunya setmanes després de l’1 d’octubre, sinó perquè continuïn intentant fer-nos creure que és possible aconseguir la independència des de les institucions. Podem riure tant com vulguem, fins a cargolar-nos, del fracàs de Marta Pascal i el seu Partit Nacionalista Català (PNC), però la realitat és que, a la pràctica, Junts, ERC i la CUP fan exactament igual com ho faria el PNC en el seu lloc, és a dir, no reneguen pas de la independència, com no ho fa tampoc el PNC, però es concentren en la gestió autonòmica i, de cara a la galeria, formulen propostes de diàleg al govern espanyol bo i sabent que no passaran de ser fum d’encenalls. Si els independentistes participem en les eleccions convocades segons la legalitat espanyola és només per demostrar el suport social de què disposa el nostre projecte polític i, sobretot, per evitar que les institucions autonòmiques caiguin en mans dels partits espanyolistes, tal com va passar mentre va estar vigent l’article 155. El front internacional és, lògicament, el dels exiliats, el Parlament Europeu i el Consell per a la República. Naturalment, el Consell no pot pretendre pas gestionar la Generalitat i, per tant, en l’exercici de les seves funcions, el President de la Generalitat no pot ser pas un subordinat del Consell. A Waterloo, els correspon, doncs, donar a conèixer el conflicte català en els àmbits europeu i mundial. Com podem veure, la sola existència del Consell fa anar de corcoll les autoritats espanyoles. A la societat civil li escau, doncs, mobilitzar-se, una cosa que, per raons força comprensibles, no s’ha pogut dur a terme durant els darrers mesos a causa de les restriccions sanitàries decretades arran de la pandèmia que encara estem patint. D’actes independentistes per la Diada se n’han fet des de 1977 mateix; ara bé, el procés d’emancipació nacional va començar el 2012, quan l’assistència a aquests actes va esdevenir massiva i multitudinària. A més, l’1 d’octubre va ser possible perquè molta gent va decidir acudir a les urnes tot i córrer el risc d’acabar amb el cap esberlat per un cop de porra o de perdre un ull per una bala de goma. Mentre es facin mobilitzacions com la de l’acte del president Carles Puigdemont del 29 de febrer del 2020, la independència la tindrem a l’abast.
Tots els conflictes, per envitricollats que siguin i tant si han generat situacions de violència com si no, es resolen en una taula de diàleg on es reuneixen les dues parts fins llavors enfrontades; el resultat final de l’acord que resol el contenciós sempre depèn de la correlació de forces entre els uns i els altres. Espero, simplement, haver deixat clar per quina raó la Generalitat no pot ser un interlocutor vàlid en aquesta taula de diàleg, on els qui hauran d’asseure’s a parlar seran els representants, d’una banda, de l’Estat espanyol i, de l’altra, els de la societat civil, una funció que, en aquest cas, potser li correspondria exercir al Consell per a la República, més que res perquè, per a Espanya, el sol fet d’haver d’admetre’l com a interlocutor ja representarà una derrota.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)