El llop no s’ha fet pas vegetarià
Si, avui dia, el francès, la llengua regional autòctona de la regió de l’Île-de-France, no està en la mateixa situació precària, propera sovint a l’extinció, en què, a les seves regions, es troben el bretó, l’alsacià, l’occità, el cors, l’arpità, l’euskera i el català
és, simplement, perquè des de la promulgació de l’Edicte de Villers-Cotterêts per Francesc I el 1539, França imposa el francès a totes les regions que posseeix en detriment de les seves llengües pròpies. Evidentment, d’ací ve que, en l’actualitat, molta gent apliqui el concepte “llengües regionals” a totes les llengües usades dins dels territoris de la República Francesa que no siguin el francès, vist com la llengua nacional, cosa que li confereix una categoria superior a les llengües considerades regionals i, a més, ni més ni menys que l’article 2 de la Constitució el sacralitza proclamant-lo llengua de la República.
Naturalment, l’aprovació de la Llei Molac per l’Assemblea Nacional francesa va semblar obrir una escletxa d’esperança per als defensors de les llengües que, en el món hexagonal, s’anomenen regionals; ara bé, tot plegat feia l’efecte d’imaginar-se el llop dictant una llei de promoció i protecció de les ovelles, i com ho ha demostrat la decisió del Consell Constitucional d’acceptar el recurs contra l’esmentada llei presentat pels diputats de La République en Marche (LREM) i pel ministre d’educació francesa Jean Michel Blanquer, el llop no ha deixat pas de ser llop i, més important encara, no té cap intenció de fer-se vegetarià. Si algú considera la decisió del Consell Constitucional impròpia del segle xxi, convé recordar-li que el sol fet d’haver deixat enrere l’any 2000 no significa pas que els fonaments nacionals de França hagin canviat. De l’antiga monarquia francesa ja no se’n canta ni gall ni gallina, però els articles de l’Edicte de Villers-Cotterêts que fan obligatori l’ús del francès en la documentació pública encara continuen vigents; evidentment, si a Lluís XVI li semblava que a tot arreu de França l’única llengua oficial havia de ser el francès, això mateix també ho creien els revolucionaris republicans que el van enviar a la guillotina, perquè, com ja ho sabem, a l’Abbé Grégoire si una cosa li sabia greu no era pas que al rei li haguessin tallat el cap sinó que en molts dels departaments de la nova República Francesa la gent no parlava pas en francès; per això va escriure Le Rapport sur la nécessité et les moyens d'anéantir les patois et d’universaliser l'usage de la langue française que, el 1794, adreçà a la Convenció Nacional; potser sí que, com que som al segle xxi, ja no es parla de les patois sinó de les langues regionales, però per la resta tot continua igual com en els temps de l’Abbé Grégoire o en els de Jules Ferry. El general Charles de Gaulle va resoldre tot l’enrenou que hi havia a França el 1958 fent-se fer una constitució a mida com qui va a cal sastre a encarregar-li un vestit. Suposo, lògicament, que a De Gaulle i als seus assessors, els deuria semblar absurd posar a la nova constitució una obvietat com ara que el francès és la llengua de la República; havent-hi com hi havia una infinitat de lleis que n’imposaven l’ús oficial, era evident que no calia pas. Tanmateix, tal com és llei de vida, amb el pas dels anys i de les dècades, els temps canvien i, vés per on, el Comitè de Ministres del Consell d’Europa va aprovar el 25 de juny de 1992 el text de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, i, per tant, que a França no hi ha més llengua que el francès va deixar de ser una obvietat; llavors, es va prendre la molt oportuna mesura d’afegir a la constitució —la de la V República, és a dir, la que va fer elaborar De Gaulle— un nou article 2 segons el qual La langue de la République est le français i així d’aquesta manera, quan, el 1996, França va signar la carta europea de les llengües minoritàries, el Consell Constitucional va sentenciar que no ho podia ratificar perquè anava en contra de la Constitució. Això sí, a partir del 2008, l’article 75.1 de la constitució francesa afirma que Les langues régionales appartiennent au patrimoine de la France, una cosa que estaria molt bé si no fos perquè, com ho veiem cada dia, França no té cap cura del seu patrimoni, fins al punt que fins i tot és legítim preguntar-se si el francès “patrimoine” equival de debò al català “patrimoni”, igual potser la traducció correcta és “deixalla”, “rebuig” o “desferra”.
El català és una de les llengües regionals de França només a conseqüència del Tractat dels Pirineus de 1659 perquè, per raons molt fàcils de comprendre, no ha anat mai ningú a Puigcerdà, Figueres o Girona a dir-los que han de parlar en francès. D’altra banda, el català és la llengua de la Catalunya Nord mentre que el francès ho serà, en tot cas, de la province du Roussillon, del departament de Pyrénées Orientales o, potser, fins i tot, del Pays Catalan, conceptes, per tant, que convé evitar confondre amb el de Catalunya Nord. Espero que els assistents a la manifestació del proper dissabte dia 29 a la plaça Catalunya de Perpinyà tinguin molt clares aquestes nocions.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)