Per arribar a la independència
Quan el Barça juga malament, aquest és un problema amb una solució molt simple i senzilla: acomiadar l’entrenador, fer canvis en profunditat a la plantilla, si cal, fins i tot, forçar la dimissió del president
i esperar que a la següent temporada les coses vagin millor. En canvi, si els dirigents dels partits independentistes ens deceben un dia si i l’altre també, llavors la qüestió ja és força més complicada. Naturalment, un partit, sigui de la ideologia que sigui, no renovarà la seva directiva a no ser que hagi rebut una bona patacada a les urnes; com ho hem vist més d’una vegada, després d’un fracàs electoral, la cúpula dirigent ha de dimitir perquè, com que ha perdut tota l’autoritat que tenia, no li queda més remei i llavors, aviat, sorgeixen de tot arreu sectors disposats a reorientar el partit. En teoria, si ens sembla que, des del 2017 o, fins i tot, des d’abans, Junts, ERC i la CUP han menat una política nefasta, llavors no els votem i ja està, però, és clar, a la pràctica, què significaria això? Votar una gent que ens prometen que ells sí que portaran el país a la independència perquè, a diferència de Junts, ERC i la CUP, són ferms i estan de debò compromesos amb la República, sembla una bona idea però, a l’hora de la veritat, no rutlla tal com ho demostren els resultats del moviment Primàries Catalunya en les darreres eleccions o el fracàs del partit Solidaritat per la Independència (SI). Ben mirat, quina garantia podrien donar-nos els dirigents de Primàries o de SI que, un cop al govern, no farien igual com els actuals partits independentistes? Com que estem per la independència, no en volem saber res de l’autonomia; molt bé, però si en aquestes eleccions, o en les de desembre del 2017, els independentistes ens haguéssim abstingut, llavors ens hauríem trobat amb un govern de la Generalitat format pel PSC, Ciutadans, el PP i Vox, i llavors ja sabem què passaria amb TV3, la immersió lingüística a l’escola, etc, etc, perquè és clar, ens agradi o no, ara per ara hi ha bastantes coses que depenen de la Generalitat. Per tot plegat, mal que ens rebenti, no ens queda més remei que tornar a votar els de sempre —Junts, ERC i la CUP— per més que sapiguem que, per tota una sèrie de raons que no n’hem de fer res, hi ha unes rivalitats que fan impossible la col·laboració entre Junts i ERC, i que, a la pràctica, aquestes tres forces fan exactament igual com ho faria el PNC de Marta Pascal si tingués majoria absoluta: no renegar de la independència però ajornar-la fins a la setmana dels tres dijous i, mentrestant, a gestionar l’autonomia amb tranquil·litat i bons aliments.
Aquest diumenge, l’ANC ha avisat els partits independentistes que si fracassen en l’acord per formar govern o bé si en formen un sense un objectiu independentista clar deixarà de donar-los suport. Em sembla molt bé, però hem de fer-nos pagues que les coses continuaran igual. Des de 1989, ERC es defineix com a independentista, però, durant vint anys, per als dirigents del partit —Àngel Colom, Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós— declarar-se partidaris de constituir Catalunya en estat independent no comprometia a res perquè, en realitat, tot es reduïa participar en el joc polític autonòmic; com és lògic, el procés de reforma política que va dur a l’aprovació de l’Estatut de Miravet no implicava pas haver-se d’enfrontar amb l’Estat. Naturalment, mentre CiU fou el partit del catalanisme autonomista, ser convergent significava aspirar a ocupar càrrecs a la Generalitat i res més. Entre el 2010 i el 2017, vam viure en la il·lusió de la revolució dels somriures: com que Espanya ja no era la dictadura franquista sinó un estat democràtic i europeu, la independència s’assoliria d’una manera plàcida i gens traumàtica; llavors, sí que els dirigents d’ERC i de Convergència, incloent-hi, fins i tot, Santi Vila, van apuntar-se de cor a l’independentisme; fet i fet, sempre serà millor ser ministre de la República Catalana que no pas conseller de la Generalitat. Des de Madrid ens arribaven contínuament avisos que això de la revolució dels somriures no funcionaria pas però, simplement, no en volíem fer cas fins que, el novembre del 2017, ens vam haver d’enfrontar a la realitat, la qual, a diferència de com ens ho havíem volgut creure, no era pas de color de rosa sinó de color gos com fuig; en fi, ja ho diuen que la realitat és molt tossuda i, per això, sempre se surt amb la seva. I ara ens trobem que, malgrat que no s’atreveixin a dir-ho en públic, els nostres dirigents polítics enyoren els bons temps en què la política catalana era una bassa d’oli perquè, en realitat, no es proposava ningú saltar els límits del marc autonòmic i, per això, no són capaços d’oferir-nos res més que una represa del vell i desacreditat mite de la revolució dels somriures.
Que ERC, Junts i la CUP són del tot incapaços d’avançar cap a la independència perquè només saben gestionar una autonomia és una realitat que hem d’acceptar; com he dit abans, si substituíssim aquests tres partits pel PNC de Marta Pascal no hi hauria cap diferència. La independència l’aconseguirem, doncs, amb una mobilització popular contínua, que aquests darrers quinze mesos ha estat impossible arran de les restriccions de la pandèmia, la qual desautoritzi la política de qui dia passa any empeny que seguiran els partits al govern de la Generalitat fins el dia que la pressió de la societat aconsegueixi fer efectiva la República Catalana. Xiular i escridassar Jordi Pujol perquè la seva acció política es movia dins dels límits del marc jurídic espanyol no tenia sentit perquè aquest era el seu programa i, per això, no va prometre mai una Catalunya independent; en canvi, a Pere Aragonès sí que se li pot recordar que cal fer efectiva la República Catalana.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)