El Consell de la República i la Generalitat
La participació de formacions polítiques independentistes en les eleccions convocades a Catalunya després de l’aplicació de l’article 155 només té sentit per mostrar que el suport social a la independència és majoritari i, sobretot, per evitar que l’administració autonòmica caigui en mans de forces nacionalistes espanyoles
que poguessin fer-la servir en contra dels interessos de Catalunya; com tots recordem, fou la Generalitat intervinguda pel govern espanyol la que va lliurar a Sixena una part del fons artístic del Museu de Lleida, i ja ens podem imaginar quines decisions podria prendre sobre TV3 o sobre l’ús del català a l’escola una conselleria gestionada per Ciutadans o pel PP. Partint d’aquesta base, si realment Junts per Catalunya acabés quedant fora del nou govern, els seus diputats farien molt ben fet de votar la investidura de Pere Aragonès al capdavant d’un executiu de coalició amb la CUP i els Comuns; en primer lloc, perquè no hi entrarien forces anticatalanes com el PP i Ciutadans ni d’extrema dreta com Vox i, en segon lloc, perquè l’única alternativa seria la repetició d’eleccions. A més, de què pot servir un govern format per dos partits que no paren de tirar-se els plats pel cap contínuament?
Tal com va veure’s el 2017, la Generalitat és una institució autonòmica que no pot servir pas com a eina per assolir la República perquè el govern espanyol la pot fer desaparèixer quan vulgui; per tant, a la pràctica, el Molt Honorable Senyor President de la Generalitat no és ningú perquè a Madrid poden destituir-lo —o inhabilitar-lo— sempre que els vingui de gust. Per això, considero que s’avançaria força cap a la independència si una important força independentista assumís el compromís de desvincular-se de la gestió de la Generalitat, fins al punt d’estar disposada a no formar-hi govern encara que disposés de majoria absoluta al Parlament. L’única eina de què disposem per assolir la independència és el Consell per a la República i, per això, tot l’independentisme hi ha de donar suport reconeixent-lo com a màxima autoritat política. El Consell no ha de dedicar-se a tutelar la Generalitat perquè la seva funció no és pas la d’administrar una comunitat autònoma espanyola sinó la d’aconseguir que Catalunya sigui reconeguda com a país independent per la comunitat internacional. És clar que la independència només s’aconseguirà amb una taula de diàleg, però entre l’Estat Espanyol i el Consell; a Madrid, el sol fet d’haver d’acceptar-lo com a interlocutor vàlid ja representaria una derrota i, per això, només s’hi avindran si a Catalunya es dóna una pertinaç mobilització social per la independència.
Les dues principals formacions independentistes —Junts per Catalunya i ERC— es presenten amb un programa polític i una ideologia pràcticament idèntics; per això, es troben en la situació de ser dos venedors que es disputen un mateix client i aquesta rivalitat fa inconciliables les seves diferències que, com és natural, a un observador extern li resulten molt difícils de percebre i, al final, acaben basant-se purament en qüestions personals; si ens hi fixem, aquest mateix problema es dóna també entre el PP i Ciutadans. Així doncs, no és lògic esperar que Junts i ERC acabin pactant una estratègia comuna que els permeti treballar conjuntament; al capdavall, per alguna raó deurà ser que no es mantingués la coalició Junts pel Sí creada el 2015. Així doncs, si a Pere Aragonès té ganes de ser president de la Generalitat i li sembla que li anirà millor pactant amb els Comuns i la CUP, per mi, cap problema; òbviament, m’imagino que deu recordar que, arran de l’experiència dels tripartits amb Pasqual Maragall i José Montilla, ERC va patir una desfeta en les eleccions catalanes del 2010, la qual, d’altra banda, va posar fi a les carreres polítiques de Joan Puigcercós i de Josep Lluís Carod-Rovira; com és lògic, que això s’esdevingués en un moment de creixement exponencial de l’independentisme en la societat catalana només pot explicar-se pel descrèdit d’ERC com a força independentista. En les darreres eleccions, ERC i Junts van sumar un total de seixanta-cinc diputats, trenta-tres ERC i trenta-dos Junts; suposo que la unitat independentista s’aconseguiria amb molta facilitat si, en les properes eleccions que hi hagi, aquests seixanta-cinc diputats quedessin repartits entre cinquanta-nou d’un partit i sis de l’altre.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)