Hem de tornar a fer un nou 1977
Si no hi ha cap contratemps ni cap sorpresa d’última hora, d’ací uns quants mesos, la proporció de vaccinats contra la Covid-19 potser serà suficient per garantir una immunitat de grup que ens permeti recuperar el nivell de mobilització popular
que, poques setmanes abans que comencessin els confinaments de la pandèmia, va manifestar-se en l’acte del president Carles Puigdemont a Perpinyà. Tanmateix, quan es pugui reprendre la vida normal de debò, ens haurem de mentalitzar que la independència de Catalunya només s’assolirà en el moment en què per a Espanya acceptar-la li representi el mal menor; en conseqüència, per molt de greu que ens sàpiga haver-ho d’admetre, la revolució dels somriures que ens havia de portar a la independència en un tres i no res i sense cap cost ni esforç va ser un autoengany, potser necessari en el seu moment però, vist com han anat les coses des de l’octubre del 2017, continuar creient-hi seria tan absurd com mantenir la creença en els Reis de l’Orient o en el Tió.
Ara ja en fa uns quaranta-quatre anys, Josep Tarradellas va tornar de l’exili com a president de la Generalitat de Catalunya i, a més, uns quants mesos abans, s’havia entrevistat a Madrid amb el rei i el president del govern. Evidentment, no era pas que Joan Carles de Borbó i Adolfo Suárez sentissin cap mena de simpatia personal envers Tarradellas ni, menys encara, que es delissin per restablir l’autonomia que Franco havia abolit per decret el 1938 en el mateix moment de l’entrada de les seves tropes a Catalunya, sinó que els resultats de les eleccions de juny de 1977 a Catalunya i l’èxit incontestable de la manifestació de la Diada d’aquell any els van fer adonar-se que aconseguir transformar el franquisme en un estat democràtic sense passar comptes amb els responsables dels crims del règim només era possible si s’admetia el retorn de Tarradellas, és a dir, es van haver d’empassar un gripau. Doncs bé, per a qualsevol dirigent polític espanyol d’avui dia, sigui quina sigui la seva ideologia, la independència de Catalunya serà un gripau encara més gros que el de Tarradellas el 1977 i, com sabem, no s’empassa ningú un gripau a no ser que no li quedi més remei. Tal com ja ens ho hem de figurar, la feina resultarà força difícil; en primer lloc, la crisi terminal del franquisme era un fet general de tot arreu d’Espanya mentre que, ara per ara, els resultats electorals ens indiquen que el règim del 1978 en crisi ho està a Catalunya però no pas al conjunt de l’Estat. Arran dels escàndols personals de Joan Carles de Borbó, la monarquia està en entredit, la classe política és corrupta, el feixisme i el nazisme es manifesten a Espanya amb un desvergonyiment i una barra inconcebibles a la resta d’Europa, les llibertats democràtiques cada dia es retallen més i les polítiques socials dels diferents governs són reaccionàries; ara bé, és possible que, per evitar enfrontar-se al problema català, la majoria dels espanyols tanquin files al voltant del règim i s’hi agafin com a ferro roent per més manifestes que en siguin les disfuncions. Com podem veure, doncs, l’únic trumfo de què disposem és la negativa d’Europa a avalar la repressió espanyola, tal com ha quedat manifest en els fracassos de les diferents eurordres contra els exiliats catalans, un fet que, com és lògic, desautoritza la justícia espanyola.
Naturalment, l’altre front de lluita que tenim obert és el del neo-autonomisme dels dirigents dels partits independentistes catalans, que semblen tenir moltes ganes d’anar deixant passar legislatures gestionant la Generalitat i deixant la implementació de la República Catalana ajornada fins a la Setmana dels Tres Dijous. Així com a Espanya es refien de la força del seu aparell repressiu, els caps visibles de Junts, ERC i la CUP parteixen de la base que, quan hi ha eleccions, no ens queda més remei que votar per ells malgrat que n’estiguem del tot descontents. Així doncs, si en un acte coincideixen el president del govern espanyol i el president de la Generalitat, els haurem de xiular i escridassar tots dos; l’un, per repressor i l’altre, per no fer res per la independència; al capdavall, la voluntat independentista de la majoria dels catalans deslegitima una institució autonòmica espanyola com ho és la Generalitat.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)